El Català en pantalla gran.

El Parlament de Catalunya va aprovar el mes de juny la Llei del Cinema Català. Aquesta llei preveu que, com a mínim la meitat de les còpies que s’exhibeixin en un cinema a Catalunya siguin produccions catalanes, o bé estiguin doblades o subtitulades en català. Des de llavors, les distribuïdores han mostrat el seu rebuig a la nova llei al·legant que els suposarà més costos, i una pèrdua d’espectadors significativa en un sector que està en crisi.

Les distribuïdores asseguren que el públic no demana ni cinema català, ni cinema en català. En canvi, el català està àmpliament representat en altres àmbits de la cultura com la literatura, el teatre i la música. I a més, diferents mitjans de comunicació com TV3 o RAC1 lideren els rànquings d’audiència. Llavors, si existeix una demanda de cultura en català, el cinema per què hauria de ser diferent? Encara que es tractés d’una falta de costum, estaríem parlant només d’una qüestió de temps. És possible que hi hagi gent que inicialment li costi veure cinema en català, però fa uns anys també podia semblar estrany veure la televisió o escoltar la ràdio, i ara és la cosa més normal del món. D’altra banda, aquesta polseguera que s’ha aixecat, s’ha produït justament un any on les produccions catalanes han estat més presents que mai en els palmarès dels festivals de cinema de l’Estat espanyol. A Màlaga, Herois es va emportar el premi del públic. A Sant Sebastià, Elisa K i Pa negre van ser guardonats. A Valladolid, La Mosquitera, i als passats premis Goya Maria Coll com a directora per Tres dies amb la família. En els festivals, una pel·lícula es premia per criteris de qualitat o perquè ha agradat al jurat. Aleshores, per què el públic que va al cinema ha de ser diferent? Si algú vol veure una pel·lícula serà perquè l’interessa i pensa que pot agradar-li. Amb dades a la mà, durant l’any 2009 el percentatge de còpies en català va representar el 2,9%, mentre que en castellà va significar el 97,1%. Per tant, potser no es tracta tant d’un problema de demanda sinó d’oferta. Si no puc trobar una pel·lícula en català, no puc escollir anar a veure-la.

En el cinema, trobem pel·lícules d’arreu del món i decidim pagar una entrada basant-nos en l’interès que ens desperta i no en l’idioma en el que està feta, sempre i quan la puguem entendre. Llavors, és comprensible donar igualtat d’oportunitats a les dues llengües oficials que conviuen en el nostres país i als espectadors que volen consumir cultura en la seva llengua.