El Català en pantalla gran.

El Parlament de Catalunya va aprovar el mes de juny la Llei del Cinema Català. Aquesta llei preveu que, com a mínim la meitat de les còpies que s’exhibeixin en un cinema a Catalunya siguin produccions catalanes, o bé estiguin doblades o subtitulades en català. Des de llavors, les distribuïdores han mostrat el seu rebuig a la nova llei al·legant que els suposarà més costos, i una pèrdua d’espectadors significativa en un sector que està en crisi.

Les distribuïdores asseguren que el públic no demana ni cinema català, ni cinema en català. En canvi, el català està àmpliament representat en altres àmbits de la cultura com la literatura, el teatre i la música. I a més, diferents mitjans de comunicació com TV3 o RAC1 lideren els rànquings d’audiència. Llavors, si existeix una demanda de cultura en català, el cinema per què hauria de ser diferent? Encara que es tractés d’una falta de costum, estaríem parlant només d’una qüestió de temps. És possible que hi hagi gent que inicialment li costi veure cinema en català, però fa uns anys també podia semblar estrany veure la televisió o escoltar la ràdio, i ara és la cosa més normal del món. D’altra banda, aquesta polseguera que s’ha aixecat, s’ha produït justament un any on les produccions catalanes han estat més presents que mai en els palmarès dels festivals de cinema de l’Estat espanyol. A Màlaga, Herois es va emportar el premi del públic. A Sant Sebastià, Elisa K i Pa negre van ser guardonats. A Valladolid, La Mosquitera, i als passats premis Goya Maria Coll com a directora per Tres dies amb la família. En els festivals, una pel·lícula es premia per criteris de qualitat o perquè ha agradat al jurat. Aleshores, per què el públic que va al cinema ha de ser diferent? Si algú vol veure una pel·lícula serà perquè l’interessa i pensa que pot agradar-li. Amb dades a la mà, durant l’any 2009 el percentatge de còpies en català va representar el 2,9%, mentre que en castellà va significar el 97,1%. Per tant, potser no es tracta tant d’un problema de demanda sinó d’oferta. Si no puc trobar una pel·lícula en català, no puc escollir anar a veure-la.

En el cinema, trobem pel·lícules d’arreu del món i decidim pagar una entrada basant-nos en l’interès que ens desperta i no en l’idioma en el que està feta, sempre i quan la puguem entendre. Llavors, és comprensible donar igualtat d’oportunitats a les dues llengües oficials que conviuen en el nostres país i als espectadors que volen consumir cultura en la seva llengua.

The Social Network

Per sort o per desgracia, tot i que la ciència s’encaparri sempre en intentar-ho demostrar, dos i dos no sempre és igual a quatre. En el cinema, de vegades ens trobem una pel·lícula que ho té tot per ser una obra mestra, i al final, dos i dos no són quatre sinó menys. En aquest cas  de The Social Network el resultat tampoc ha estat el que havia de ser,  dos i dos de vegades poden sumar gairebé infinit.

Un dos d’aquesta senzilla operació matemàtica és sense cap mena de dubte el senyor David Fincher. Algú coneix alguna pel·lícula seva que baixi del notable? Fincher dota de caràcter a tot el que fa i aconsegueix un resultat impecable. Per sobre de tot, Fincher és un gran narrador d’històries i com a tal, és capaç d’enlluernar movent-se per diferents tipus d’històries. En aquest cas, una petita història de personatges amb tendència a la grandesa. Si a The Social Network Fincher és Deu, Aaron Sorkin és l’encarregat d’escriure els deu manaments. Sorkin, un guionista encimbellat en el món de la televisió que en cinema no havia tingut l’èxit esperat, excepte en algun cas aïllat (Algunos hombre buenos), aquí explota les seves virtuts al màxim. 

Agafat a la mà de Fincher, Sorkin crea la llum a partir d’un judici a tres bandes que utilitza de fil de coure per potenciar el que millor fa. Uns diàlegs prodigiosos que et mantenen lligat a una història i uns personatges freds, que tot i que no t’hi sentis identificat  i sàpigues o intueixis el final, no pots esperar el moment de veure el desenllaç. A més, la pel·lícula compta amb un repartiment molt encertat. Jesse Eisenberg, malgrat alguns projectes fallits, ja inclou a la seva filmografia títols com: Una historia de Brooklyn, Adventurland i Zombiesland. Andrew Garfield, el futur Spiderman, compleix amb la tasca de donar emotivitat a la pel·lícula. i Justin Timberlake resulta sorprenent. La banda sonora a càrrec de Trent Reznor és excel·lent, i la llista de cançons no es queda enrere. En definitiva, si existeix algun grup a Facebook amb el nom “Yo también creo que The Social Network és la mejor pel·lícula del año” digueu-m’ho per clicar el botó “ Me gusta” ja.

Nota: 9.0 

Trailer The Social Network