El mes de setembre per fi ha quedat enrere. Un mes llarg que ha deixat moltes escenes que només servien per omplir, però que també quedarà com el mes en el que vaig veure per primera vegada l’home que treballa fent de gos, la primera victòria per cinc a un o el mes en el què Leonor Waitling va passejar-se per dins del meu ordinador. Però sobretot quedarà per ser el mes de la meva partida cap el món de la comunicació i en el que les “palomitas” van convertir-se en crispetes.
El mes va començar amb la decepcionant “ Un pequeño cambio”. Una pel.lícula a la que se li demana poc i no et dóna res. Jo pensava que per etiquetar un llargmetratge com a comèdia havia de fer riure, però suposo que si surt Jennifer Aniston fent el mateix de sempre és suficient. Si a més a més Jason Bateman no encaixa en el paper, Jeff Goldblum (el paio de la mosca que mai més a fet res de bo) es passa la peli pensant en quan li donaran el xec per marxar corrents a la seva mansió, el nen acaba sent un pesat i el final és una enganyifa. Què més es pot demanar!.
Com a mínim una cosa m’ha ensenyat. No tornaré a veure mai una pel.lícula que es promocioni dient “de los creadores de”. Hauria d’existir un onzè manament que digues: No utilitzaràs el nom de Juno i La petita Sunshine en va.
La setmana següent s’estrenava “Conocerás a l’hombre de tus sueños” i com qualsevol pel.lícula de Woody Alln era una cita obligada. Ai quins records aquell 21 de gener en el que omplia per primera vegada el blog. I quins records de “Si la cosa funciona” l’última peli bona de Mr. Allen encara ara.
He sentit a molts llocs que és una decepció per què gairebé no fa riure. En la meva opinió aquí no resideix el problema. Com és una pel.lícula de Woody Allèn es sobreentén que és una comèdia i no té per què ser així. El problema, per mi, està en què els actors no estan a l’alçada i com a conseqüència els personatges t’acaben donant igual, les situacions no resulten versemblants i és molt difícil identificar-se. La veritat és que no esperava menys d’una pel.lícula amb Anthony “cara pal” Hopkins i Antonio “cansino” Banderas, però és una llàstima que contagiïn a la gran Noami Watts i companyia i s’acabi fent un llargmetratge llarg fins l’infinit.
Si amb “Un pequeño Cambio” hauria d’existir un onzè manament, Amb el gran Woody només ens queda resar per què tingui més guions de fa trenta anys amagats en algun calaix.
El mes de setembre semblava un camí a l’infern, i la següent estació una partida a la ruleta russa. Archero Mañas signa “Todo Lo que tu quieras”, una aposta arriscada que s’ha emportat mil garrotades de la crítica. El director de “El bola” i “Noviembre“ bé és mereixia una oportunitat. La moneda donava voltes cada vegada més a poc a poc fins que va aturar-se i... Bingo! Va sortir cara! Una història senzilla que no simple, que entreté i emociona. Somriures amargs i llàgrimes dolces són uns companys de viatge comuns a les obres del director madrileny i aquí no podia ser una excepció.
He sentit que la pel·lícula cau en el ridícul, i és cert que hi ha moments en què el ratlla. Però igualment cert és què se’n surt amb molta elegància. S’ha de tenir en compte que un dels temes que és tracten és la imposició de l’amor propi o l’amor als altres per sobre del ridícul, i això és el que aconsegueix en si mateixa. Sobretot gràcies a uns actors que estan magnífics. Juan Diego Botto i Jose Luis Gómez són peces claus que doten de força i credibilitat a una història tan atrevida i valenta. Ja ho diu el refrany, Més val un director valent mort què un covard viu.
El setembre que fa uns dies semblava no tenir solució anava agafant un gir inesperat. Un gir que podia canviar definitivament la meva ratxa i “Carancho”m’ho va confirmar. Una pel.lícula estranya, amb uns quinze minuts inicials enigmàtics que desemboquen en una escena crua com poques, obrint-nos els ulls i situant-nos d’un cop de martell en la història que se’ns acaba de descobrir. Tot i tenir un final una mica previsible, el camí gris i dur, tant per imatges com per rerefons, resulta inesperadament gratificant. La parella protagonista Darín-Gusman transmet molta química recolzats en un bon guió, una grata banda sonora i una fotografia en ocasions exquisida.
La millor manera d’explicar una ratxa, com no, és a partir del futbol. A vegades, fins i tot els millors davanters del món estan diversos partits sense marcar, xuten i xuten fallant ocasions de gol sense aconseguir que la pilota entri dins de la porteria ni una sola vegada. En aquests casos es diu que només fa falta un gol, encara que sigui marcant-lo de rebot i amb el cul, per fer canviar la sort. “Todo Lo que tu quieras” va ser el meu gol amb el cul, i ara m’espera un mes d’octubre on entraran de xilena i per l’esquadra.“Buried”, “Machete”, “Gru mi villano favorito”, “la red social”, “èxit througt the gift shop” i sobretot el festival de Sitges, m’esperen en un mes d’octubre que es preveu sensacional!
