End of Summertime, Tornen les pelis bones!

Doncs ja està, l’estiu ha passat com sempre a una velocitat vertiginosa, i ara, encara que només sigui temporalment, tot adquireix un color gris envellit de cine clàssic. El viatge diari en metro es fa més feixuc que mai, com si estigués filmat per Albert Serra. Estació a estació,  un núvol de records estivals creix sospir a sospir, ocupant completament l’atmosfera de tot el vagó. Com si a l’estiu tot fos felicitat! La condició humana tendeix erròniament a recordar la part bona de les coses i oblidar les dolentes. De la mateixa manera que d’una ex es recorden sempre ximpleries com la olor del seu xampú o lo malament que cantava mentre fregava el plats, i en canvi, s’obliden detalls com que et fotia les banyes a les primeres de canvi i que el dissabte al vespre sempre tenia mal de cap, amb l’estiu passa exactament el mateix. Tothom recorda el bon temps, les vacances i les migdiades, però i les coses no tan bones? L’estiu és l’època de les plagues per excel·lència. L’aigua de les platges l’envaeixen les meduses, la sorra els alemanys i els radiocassets escopint reguetón o alguna cançó “cutre” de l’estiu (Tanta gent buscant a Gadafi i ningú se’n recorda de Georgie Dann) i tot, absolutament tot, vigilat pels maleïts mosquits tigre que si s’ho proposen poden deixar-te com l’Eduardo Noriega de Abre los ojos.

Amb aquest panorama és fàcil pensar que la millor opció és quedar-se a casa, estirar-se al sofà i fer un zàping. Però només encendre el televisor farà la seva aparició estel·lar una de les pitjors plagues que podem trobar, les reposicions. Salvant Plats Bruts, Little Britain i Cheers (la versió original, no aquesta aberració telecinquiana)  que en petites dosis són una autèntica delícia, reso cada dia, sent ateu, per què una força divina baixi i ratlli les cintes de Telecinco i acabar així amb els bucles interminables de Sex and the city, Friends i La que se avencina. A l’estiu, ens adverteixen mil i una vegades (bé, a mi no, només als que condueixen) de les conseqüències de no tenir precaució al volant. Però ningú diu res dels traumes que pot provocar mirar massa la caixa tonta. Així, quina solució ens queda? és clar, el cine! Un oasi amb aire condicionat lliure de meduses, alemanys i reguetón. El problema és que amb el bon temps les pelis bones també semblen marxar de vacances i queda el que queda.

El primer viatge cinematogràfic de l’estiu va ser per veure Transformers 3 El lado oscuro de la Luna. Un autèntic exercici de valentia després d’haver vist la segona part. No sé si serà pel meu costat petardo o per la fustigació que va suposar la segona, que aquesta no em va semblar tan horrible. Una vegada superats els moments de vergonya aliena, la presència de Patrick Dempsey i les cares a lo Steven Seagal de Shia Labeouf, tampoc està tan malament. He de confessar que, tot i que potser m’estigui exposant a una fuetada pública, Transformers no-sta-mal com a peli “palomitera”.

Si una cosa no sé li pot retreure a la tercera entrega d’Optimus Prime i companyia és el nivell dels efectes especials, encara que poden acabar empatxant per culpa d’una batalla final més llarga que la de la segona part del Senyor dels anells. A més a més, com a secundaris a banda de John Turturro que ja apareixia en les anteriors, també tenen un petit paper un fantàstic John Malkovich ja de volta de tot, Frances McDormand (Fargo, Quemar después de leer) i Ken Jeong (Community o Resacón en las Vegas). En definitiva, Transformers 3 és un bon exemple del que haurien de ser les pel·lícules estiuenques: diversió mentre estan les llums apagades i esborrada del disc dur després de pocs dies. Això si, sense ferides ni remordiments per haver pagat una entrada.

En canvi, de Linterna Verde no es pot dir el mateix. Si ja ho sé, qui em mana a mi anar a veure la peli si ja veient l’anunci televisiu un s’ha d’emportar la mà a la cara de la pudor que deixa anar. Per a qui no ho sàpiga, el títol de Linterna Verde no és per què la peli estigui tota feta a sobre d’un croma, tot i que li escauria a la perfecció. Sinó què és pels poders màgics que atribueix un anell que permet, mitjançant la imaginació del seu portador, crear qualsevol objecte inanimat que se li passi pel cap. Mirant la pel·lícula el meu únic pensament era aconseguir un anell com aquell, imaginar una pistola i acabar amb tot aquell patiment. Quina sorpresa m’he endut al mirar IMDB i veure que l’han escrit quatre guionistes, ho he comprovat i cap té menys de 8 anys! així que deuen formar part d’un grup de sadisme extrem o alguna cosa per l’estil. A tot això, li hem d’afegir el càsting, és aquí on descobrim que el director Martin Campbell també deu ser membre del grup, ja que li encanta veure a actors de la categoria de Mark Strong (Kick-Ass, Sherlock Holmes), Peter Saarsgard (Garden State, An education) i Tim Robbins (Code 46, Mystic River) fer el més absolut ridícul. I qui podia encapçalar tot això? (redoblament de tambors si us plau) Ryan Reynolds, cansino com pocs. Sense cap mena de dubte només sap actuar des de dins d’un taüt. Per sort, com passa a les pel·lícules tota desgràcia té un final feliç. El meu va ser arribar a casa i fer una marató de capítols de A dos metros bajo tierra (Six Feet under), per veure quelcom que no semblés escrit per una classe de primària.

Si hi ha una altre característica que ens defineix a les persones és el no aprendre dels errors passats. Així doncs, després de sobreviure a la maleïda llanterna, vaig decidir tornar a malgastar vuit euros anant a veure Capitán América. Amb un parell! He de confessar però, que vaig estar molt entretingut tota la peli intentant solucionar un mar de dubtes que havia crescut dins meu. Quina peli és més dolenta aquesta o la merda de llanterna? Quina utilitza més tela verda per el croma? Quin protagonista és més cansino Ryan Reynolds o Chris Evans? Qui fa més pena, el càsting de secundaris de Linterna Verde (Mark Strong, Tim Robbins i Peter Saargaard) o el de Capitán América (Tommy Lee Jones, Stanley Tucci i Hugo Weaving)? Les preguntes s’anaven succeint una darrera de l’altre i per sort la peli avançava, lentament però avançava. D’acord, Capitán América no és tan dolenta com Linterna verde, però avorrida sí, de començament a final. Finalment, els títols de crèdit van aparèixer i una sensació d’alleujament va envair-me, si havia pogut sobreviure a aquelles dues pel·lícules potser m’havia tornat immortal!

Conscient de la meva capacitat per empassar-me qualsevol peli per dolenta que fos, vaig atrevir-me amb La boda de mi mejor amiga. No confondre amb La boda de mi mejor amigo i no esperar una comèdia romàntica semblant. Res a veure. Una bona sorpresa aquest Resacón en Las Vegas femení, ja que sense gaires extravagàncies aconsegueix donar una aire renovat als personatges còmics femenins, fer passar una bona estona i provocar més d’una rialla. Gràcies sobretot a la seva protagonista Kristen Wiig, una veterana en això de fer riure des del Saturday Night Live. La peli és molt lleugera de veure i compta amb diversos punts àlgids, com l’escena inicial amb John Hamm (el gran Don Draper de Mad Men), l’escena de l’avió o la prova de vestits. A més a més, els més freaks tenen l’al·licient de veure a Chris O’Dowd (The IT Crowd) i Matt Lucas (Little Britain). Si busqueu una ximpleria per passar l’estona, no pensar i riure no us decebrà.

Si aquest estiu hi havia una data que tenia marcada a foc en el calendari, era sens dubte el 19 d’agost. Super8, J.J Abrams, tufillo a peli dels 80, èxit assegurat. Si una peli podia acabar de fer-me oblidar el “mierdecilla verde” i “El Capitán narcolepsia” era Super8.  I així va ser, tot i ser millor la primera meitat de la pel·lícula que la segona, valorant-la com un tot queda palès que una gran producció no té per què estar barallada amb la qualitat. Super8 és màgia pura, l’argument té reservat un racó per la comèdia, el drama, l’aventura i el romanticisme, recolzant-se en el gran treball dels nens que estan immensos (sobretot Elle Fanning). La posada en escena i la fotografia aconsegueixen fer-nos viatjar en el temps, fins i tot incorporant els reflexos de llum sobre la càmera. I la música de Michael Giacchino? que dir de la música, és cert que recorda a la del capítol final de Lost, composada per ell mateix. Però si aquella feia encara més gran el moment apoteòsic de la sèrie, aquí no podia ser menys.

Amb el bon regust de boca deixat per Super 8, els dies de vacances s’acomiadaven. I ara, només queda esperar la baixada de les temperatures, que els dies s’acabin abans, la caiguda de les fulles dels arbres i de les pelis dolentes de la cartellera. Tot es tan maco a la tardor! Doncs si és així, perquè trobo a faltar tant l’estiu amb les seves meduses, alemanys, mosquits tigre i reposicions! 

99 dies, 10 pelis, 4 Clàssics i 1 Champions més després.

Per fi, per fi després de varies setmanes he decidit deixar aparcats durant una tarda els PDF plens de pàgines i pàgines d’apunts, i actualitzar el bloc d’una vegada. M’he posat els guants de làtex, un clip al cabell, he agafat un plomall, m’he posat un bigoti postís i com si fos Freddy Mercury  a I want to break free m’he posat a treure les teranyines del bloc per deixar-lo perfecte per un nou escrit.

Les pel·lícules s’han anat acumulant i lluny queda ja el meu tour particular per les pelis d’Oscar. La primera va ser Hereafter (Más allá de la vida), només nominada a millors efectes visuals. Una autèntica aberració. Recordo que va instal·lar-se una opinió generalitzada en la crítica de què era una peli menor del Mr. Eastwood, segurament els mateixos que deien que també Gran Torino ho és. És veritat que és una pel·lícula amb les seves virtuts i els seus defectes, però només una nominació? On està la nominació d’un Eastwood capaç d’aplegar en una mateixa pel·lícula escenes de gran complexitat tècnica, com la inicial del Tsunami, i d’altres molt intimistes? I la nominació d’un Matt Damon que madura pel·lícula a pel·lícula?

Aquell mateix cap de setmana, un dissabte plujós de març i gràcies a la febre post Goya per Pà negre, que va esgotar les entrades de totes les sessions, em vaig veure empès a veure Winter’s Bone. I he de dir, que tot i veure-la en una de les pitjors sales de Barcelona - em sembla recordar que la 5 de l’Alexandra, amb so mono i un pòster blanc penjat a la paret com a pantalla, la qual només es veia en condicions assegut a primera fila -. La peli? Un retrat de l’Amèrica profunda que tan poques vegades ens arriba aquí, uns EEUU a anys llum de l’American Dream. Un paisatge gairebé increïble per la seva austeritat, més proper a The Road que a Hollywood. Jennifer Laurence, amb només vint-i-un anyets és l’absoluta protagonista d’una història escrita i interpretada des de les entranyes, amb una tensió que va in crescendo i fantàsticament resolta. A més, compta amb l’afegit  del gran treball d’uns secundaris que  també tenen un paper clau. Dale Dickey i sobretot John Hawkes, sempre fantàstic. En resum, com dirien a cinema 3: una tòfona. Ah!, i gràcies a qui me la va recomanar.

La tercera de la llista va ser Los chicos están bien, nominada al millor guió. Per tant, d’entrada visita obligada, i més si tenim en compte que surt Julian Moore, les pigues més sexy del cinema. -Ai, quin mal va fer Nueve meses -. Atenció, una peli de cine independent nominada a millor pel·lícula!. “¡Qué no me los enganyen que no estamos tan mal, que algunos dicen que son cine independiente y no lo son!” Això de les pelis independents americanes s’ho han inventat els “gafapastas” per poder anar a veure pelis “Hollywoodienses” sense tenir remordiments que no els deixin dormir, o no els portin mals records mentre estan al Primavera sound. A molt estirar, Winter’s Bone seria una peli independent. Los chicos están bien és un comèdia dramàtica (??) que tracta la vida d’una família que veu trontollar la seva estabilitat amb l’aparició del pare biològic (Mark Ruffalo) dels fills del matrimoni d’Annette Benning -espectacular i guanyadora de l’Oscar si no hagués competit amb Natalie Portman- i Julian Moore. La peli es fa curta i dóna tant moments còmics, com entendridors i emocionants. Al mateix temps però, et deixa la sensació que per desgràcia es queda a mig camí i podia haver estat més trencadora. Tot i així, he de dir que em va agradar bastant i la recomano. M’encanta el cinema independent!.

Uns dies més tard l’escollida per finalitzar el mini tour post Oscar va ser Cisne Negro. Què criticar de Cisne Negro? No se’m acut res de res, Ah si! Per què ni aquesta ni La red Social van guanyar l’Oscar?  Cisne negro és una meravella. Natalie Portman fantàstica, balli ella o no. La resta d’actors igual, Vincent Cassel sempre està convincent, i Mila Kunis no es queda enrere. L’evolució del personatge de Nina (Portman) és immillorable i transmet en cada moment, però a més a més, tècnicament és prodigiosa, la fotografia de les escenes de ball, la banda sonora, els efectes visuals. Tot al servei de la història i l’actuació de la protagonista per formar un equip perfecte, un Pep Team. – Ho sento però algun comentari del Barça o la Champions havia de colar -. En aquest cas un Darren Team, i es que Aronofsky torna a firmar un altre prodigi. Què serà el següent? Una cosa és segura, amb directors com Aronofsky i David Fincher el bon cine està assegurat.

 Després d’un mes sense anar al cinema va arribar a la cartellera Nada que declarar, la tercera peli de Danny Boon, més conegut com “el de Bienvenidos al norte”. Millor seguir recordant-lo així, “el de Bienvenidos al norte”, per que per aquesta.... Per resumir-la res millor que allò de... “igual que la última però en dolenta”. No comença malament i té els seus quatre o cinc moments, però al final resulten insuficients. Nada que declarar va de més a menys i això li passa massa factura, una factura massa cara per poder-la pagar –acudit dolent fet expressament per estar al nivell de la pel·lícula -. Finalment, les situacions es resolen de manera precipitada i el que és pitjor, sense fer riure. Sense cap mena de dubte el millor que podeu fer si ja heu vist Bienvenidos al norte i voleu riure, és tornar-la a veure.

No hi ha res millor per animar un matí gris de diumenge que anar als Cinemes Maldà a veure dues pelis d’animació. Programa doble de Rango i Enredados. Per començar, Rango sorprèn per la qualitat de la seva animació, que tot i venir d’un estudi primerenc en això de fer pel·lícules  (Blindwink), està al nivell de les grans com Pixar o Dreamworks. L’animació si, però el guió no. La primera meitat de la pel·lícula es fa bastant pesada, i més quan un diumenge t’has aixecat del llit expressament per anar a veure-la. La segona part és una altre cosa, la pel·lícula passa de ser una peli més d’animació per a nens, a convertir-se en un autèntic western. La meva recomanació: mirar els primers minuts, prémer el botó FF (>>) del comandament a distància, aturar-lo a la meitat i arribar aquí verge. Verge com Rapunsel –que bé que enllaço temes!, se m’han posat els mugrons durs quan se m’ha ocorregut això. Tot i que barrejar mugrons i Disney..., bé és igual, seguim- Enredados és un Disney clàssic de cap a peus, amb el seus moments de comèdia i altres de llagrimeta, un amor impossible, números musicals i amb una madrastra “mala malísima” en plan Cher que és del millor de la pel·lícula. En definitiva, aconsegueix el que Tiana y el Sapo va assolir a mitges, ser un retorn als millors Disney amb un aire fresc i renovat. Si sou “Disneyfans” us captivarà.

Set dies més tard vaig viure una experiència única, la que sempre recordaré com el “Ying-Yang Day”. En una mateixa tarda, en dues sessions consecutives Fast & Furious Five i Tokyo Blues. Tan diferents l’una de l’altre com els espectadors de totes dues sales. Quan vaig entrar a veure Fast –mola eh!, Així li diem  els fans de la saga-, vaig pensar en anar a comprar un menú Combo de crispetes i Coca-cola encara que només fos per un dia, però l’havien canviat per un bol de testosterona i un paquet de Kleenex, així que res, no va poder ser. Pel que fa a la peli, si t’agrada la saga no quedes decebut. Referències a les entregues anteriors, cotxes i més cotxes, acció i més acció i frases “petardo-memorables”. És veritat que tant a Vin Diesel com a Paul Walker se’ls comencen a notar els anys i la panxeta, però encara aguanten bé una nit de marxa. Les noves incorporacions no podien ser més encertades, del nivell interpretatiu que requereix una pel·lícula d’aquesta qualitat i magnitud. Dwayne Johnson i Elsa Pataky  donen el cent per cent de la seva capacitat interpretativa per estar a l’alçada (¬¬). El pitjor, falten carreres. El millor, la persecució final. Dos cotxes arrossegant una caixa forta enorme intenten escapar de la policia, arrasant els carrers de Rio de Janeiro i tots els cotxes que circulen per ells. Vaig estar a punt de cridar un OUH, OUH, OUH a l’estil de Tim Allen a Un chapuzas en casa.

Al sortir del cine, vaig esborrar-me tots els tatuatges, vaig treure’m la samarreta sense mànigues i les cadenes d’or i, vaig anar cap al cine netejant-me els conductes auditius tractant de fer callar els motors que encara ressonaven. Mentre caminava cap el Renoir pensava en les crispetes que em menjaria, tot i saber que trencaria un dels meus principis, el de no menjar-ne en una peli en VOSE. Al arribar però, quina va ser la meva sorpresa al veure que tampoc tenien menú Combo, només tenien el menú Cultureta (cinta adhesiva per si es trenquen les ulleres i un gintònic, sense ginebra), així que vaig entrar una altre vegada amb les mans buides.

Abans de res, he de dir que Tokyo Blues (Norwegian Wood) vaig anar a veure-la verge, és a dir, que no m’he llegit la novel·la de Haruki Murakami en la qual està basada la pel·lícula. Això si, pel que m’han dit experts “Harukians”, es tracta d’una versió bastant lliure. Tokyo Blues tracta la relació entre dos joves japonesos que comencen a sortir temps després de què el millor amic del noi, i alhora nuvi de la noia, es suïcidés. La pel·lícula no passarà a la història del cinema japonès però no està malament. El problema és que els protagonistes són tan desgraciats, que cap el final un pot no estar atent del tot a la història per què no para de pensar: “Tant de bo es suïcidin ja que patirem tots menys”.

Per acabar, fa poc que vaig anar a veure una peli on el menys curiós, encara que sembli mentida, és el títol. Una mujer, una pistola y una tienda de fideos chinos és un remake de Zhang Yimou de l’obra mestra dels Cohen Sangre fácil. Un remake que serveix d’exemple de com fer una pel·lícula amb un argument idèntic i una ambientació i un to totalment diferent. Mentre la versió original dels Cohen és un thriller fred i cru de cap a peus, Yimnou la converteix en una comèdia colorista que compleix amb l’objectiu d’entretenir i fer passar una bona estona, però que es queda lluny de la original. Tot i que gairebé no m’atreveixo a comparar-les per lo diferents que són. Les dues es poden veure independentment de l’altre. Ara bé, si heu d’escollir alguna, mireu la original.

Doncs això és tot, per fi m’he posat al dia. Els indignats ja podran desmuntar l’acampada de Plaça Catalunya ara que ja tenen el que volien, un nou escrit. El Cuní ja podrà deixar de fer cada dia la mateixa enquesta: escrit. SI, escrit. NO, i ja podeu deixar d’inundar la meva bústia amb correus electrònics de recollida de firmes demanant que actualitzi el bloc. A partir d’ara  intentaré tancar cada dia un ratet els apunts, actualitzar el Facebook (Que com ja sabeu és prohibit menjar crispetes)amb les seccions diàries i per suposat,  fer un nou escrit setmanalment o com a molt tard cada deu dies. PERÒ TAMPOC PROMETO RES.

And the Oscar goes to...sleep.

La 83a gala dels premis Oscar no passarà precisament a la història com una de les millors, més entretingudes o amb moments més extravagants, sinó tot el contrari. L’interès cau any darrera any al mateix ritme que augmenta la presència de Botox a la cara dels assistents.

L’entrega de premis començava amb el típic vídeo en el qual els presentadors Anne Hathaway i James Franco recorren les diferents pel·lícules nominades, però la veritat és que sense Billy Cristal no són el mateix. Un Billy Cristal protagonista del moment “Alien“ la cerimònia, m’ha costat més de deu segons identificar-lo, pensava que era un imitador perquè està clar que el de veritat va quedar-se dins d’una clínica d’estètica. Anne Hathaway ha salvat el cap com a presentadora de l’esdeveniment gràcies a la seva naturalitat i, sobretot per l’apatia del seu company James Franco, més preocupat per Twitejar que per conduir l’entrega de premis, podrien haver posat una còpia de cartró i ningú hagués notat la diferència.  Han faltat moments per recordar, més moments d’espontaneïtat com l’aparició sorpresa de Kirk Douglas, 95 anys i en plena forma, El millor de la gala!. La resta, palla i més palla, discursos monòtons i números musicals molt pobres. Però els americans no eren aquells que sabien donar espectacle?

Pel que fa els premis més del mateix, cap s’ha sortit del guió esperat excepte el de millor director per Tom Hooper per El discurso del rey, la gran triomfadora emportant-se també els guardons de millor pel·lícula, millor guió original i millor actor protagonista per Colin Firth. Origen s’ha emportat quatre premis tècnics, Aaron Sorkin el de millor guió adaptat per La red social, que també s’ha endut el de millor banda sonora, Toy Story 3 millor pel·lícula d’animació i millor cançó. Natalie Portman li ha donat l’únic premi a El cisne negro, i els dos premis d’interpretació de repartiment, tant masculina com femenina, han anat a parar a les mans de Christian Bale i Melissa Leo per the Fighter. Cap sorpresa i tothom més o menys content. Bé, tothom excepte segurament David Fincher que s’ha quedat sense el premi de millor director, Annette Bening que encara espera guanyar un Oscar i Valor de Ley, la peli dels Cohen que optava a deu premis i tornen casa amb les mans a les butxaques.

En resum, una edició que comptava amb un dels millors vanos possibles pel que fa a les pel·lícules nominades, i a la qual li ha faltat carisma, estrelles i la cara de pomes agres de James Cameron al final.

Bon Appétit

“Ai, ja no es fan pel·lícules d’amor com les d’abans”. Quantes vegades heu sentit aquesta frase al sortir d’un cine? Moltes segur, i més si era després de veure alguna peli de Jennifer Aniston o Drew “Buajrrimore”. Per sort, cada cert temps, una pel·lícula petita que tenia tots els números per passar per la cartellera sense fer soroll aconsegueix construir-se el seu petit pis de protecció oficial i sobreviure gràcies al gran fenomen del boca-orella  -Un fenomen amb aquest nom no podia significar res dolent, tot i que si s’hagués dit el boca-coll o boca-mugró també hagués estat molt a favor encara que perdés el seu significat-. Aquest és el cas de Bon appétit, una petita història d’amor cuinada amb una recepta com les d’abans però que dóna un resultat actual i fresc  que et fa sortir del cinema amb la panxa plena i els llagrimalls buits.  Una història senzilla: noi coneix noia, noi s’enamora de noia, i partir d’aquí...David Pinillos li dóna el toc que la fa diferent, el toc que l’ha portat a guanyar el premi Goya a la millor direcció novell amb tota justícia. La parella protagonista Unax Ugalde / Nora Tschirner té una química fantàstica, imprescindible perquè una pel·lícula d’aquestes característiques funcioni. Unax, tot i que corre el perill d’”Alejandrosanzar-se”, està prou bé en el seu típic paper de nen mono, però sobretot és Tschirner la que està esplèndida dotant al seu personatge amb una dolçor i melancolia  que converteixen a Hanna en el millor del film. Potser hi ha alguns moments aïllats que grinyolen, o alguns personatges secundaris prescindibles però que no afecten en excés a una bona pel·lícula d’amor com les d’abans, que encara sobreviu com pot a la cartellera tres mesos després d’haver-se estrenat. Si els americans tenen Nick i Norah infinite playlist  i 500 dias juntos (500 days of Summer) a Europa teníem Once i ara Bon Appétit.

Any nou escrit nou: Christmas movie season.

El Nadal és l’època de l’any d’enyorança per excel·lència, però aquest any, el que trobaré a faltar és el Nadal en sí.  Ja han quedat enrere els passejos pel barri de la Srta. Poulain, l’últim capítol de Community i tenir temps per tornar a  trepitjar una sala de cinema. L’altre dia, després què els llums s’encenguessin,  caminava cap al cartell de “exit” amb la pantalla a la meva esquena, sabent que aquella seria la darrera vegada que ens veuríem fins passats els exàmens,  vaig arribar a la porta i no ho vaig poder evitar, vaig girar-me lentament, inspirant profundament per intentar retenir aquell aroma a crispetes que havia menjat algun desaprensiu, però que en el fons sabia que trobaria a faltar, vaig aixecar la mà i li vaig dir: Fins aviat! Ella nova dir res. No vaig saber interpretar si era un silenci de dolor o es que estava tan emocionada com jo, el cas és que no va dir res. Va seguir impertorbable, amb la pantalla en blanc i la música d’ascensor  convidant-me a seguir el meu camí lluny d’ella.  Són pocs els moments bons que hem passat junts aquest Nadal, però ens han servit per recuperar velles sensacions.

El nostre retrobament es va produir el dia de Sant Esteve, un dels dies on el Nadal adquireix el seu màxim significat, ple de canalons vaig tornar al cinema a veure Balada Triste de tropeta. Tenia moltes expectatives posades en el últim film del Senyor President de l’acadèmia de cinema espanyol Alex de la Iglesia. Si hi ha alguna cosa que tenen els presidents, es que poden fer el que els doni la gana i,  en aquest cas és més evident que mai. Balada triste de trompeta és un Malditos bastardos de segona divisió + Muertos de risa.  No es pot dir que sigui una pel·lícula dolenta, perquè no ho és. Però si que et deixa un regust amarg a la boca. La primera meitat de la pel·lícula és la que acumula els millors moments, i clar, després se’n ressent. Els crèdits inicials, els primers minuts ambientats a  la Guerra Civil amb Santiago Segura i quan els dos protagonistes treballen junts al circ del millor. A partir d’aquí tot es comença a diluir, salts de guió inexplicables, moments destacables aïllats i  escenes sense solta ni volta que et deixen la sensació d’haver presenciat una gamberrada que se li ha escapat de les mans. El final, estrambòtic a més no poder, intentant ser un revival de El dia de la bestia i alhora de Con las muerte en los talones acaba quedant-se en un no res més propi del final de Niño rico. Tot i això també té coses bones: Els actors protagonistes estan molt bé Antonio de la torre (Gordos, Azul oscuro casi negro) de notable com sempre, Carolina Bang sap transmetre innocència i perversió alhora i sobretot Carlos Areces (Plutón Berbenero, Muchacahada Nui) està magnífic. Els secundaris, la majoria trets de la sèrie Plutón Berbenero (freak i recomanable) també d’Alex de la Iglesia, escorten sense estridències a les dues estrelles, els pallassos. L’ambientació està molt aconseguida i tot i que en general és passa una bona estona és una llàstima que al final acabi resultant més una triste balada de trompeta.

L’altre reton al cine, a la sala 5 del cine Aribau (sala gran, pantalla gran, etc) ha estat per veure una típica proposta nadalenca. Little Fockers (Ahora los padres són ellos), una pel·lícula en la que tenia certes esperances dipositades per passar una bona estona. Little Fockers és la tercera, i esperem que darrera part d’una trilogia que en les seves dues primeres entregues m’havia semblat que estava infravalorada. La primera part Los padres de ella és una bona comèdia que passa molt bé i que sense ser espectacular et treu algun que altre somriure.  Amb la segona part Los padres de él, sense  comptar amb l’efecte sorpresa de la primera, aconsegueix donar-li un aire fresc i renovat incloent personatges nous i situacions més esbojarrades. En canvi, en aquesta tercera part hi ha un pas enrere, els personatges secundaris passen a tenir un paper testimonial i el pes recau exclusivament sobre la parella De Niro-Stiller. Jessica Alba, que encara es creu que pot passar per  actriu, és l’única cara nova. Així que no fa falta que comenti el resultat, i més si tenim en compte que Dustin Hoffman gairebé no apareix. Només la comparació ja fa mal. A més, al començament hi ha una petita aparició del gran Harvey Keitel que promet donar joc, no l’espereu perquè no torna a sortir. Quan acaba, tot i ser sens dubte la pitjor de les tres penses: M’ha agradat o no m’ha agradat? Doncs només puc dir que ha passat una setmana i ja l’he oblidat per complet!

Ara però, El Nadal ja ha passat.  Els avets mig secs s’apilen a les voreres esperant convertir-se en un prestatge Lack, una prestatgeria Billy de l’IKEA o bé en els fulls dels apunts que llegiré en un futur molt i molt proper. Sé que passarà un temps fins que ens tornem a veure, estic segur que coneixeràs a altres que s’asseuran en les teves butaques i et gaudiran en la foscor. Però jo no et guardaré rancor, i si puc, ¡qué va a ser que si! faré una escapadeta i et vindré a veure. A tu i al intrèpid Dr. Jones.

Community: A falta de cine bones són series.

Ja fa un mes de l’últim escrit. Els dies passen i la única pantalla que s’il·lumina davant meu és la pantalla de l’ordinador. Les pel·lícules s’estrenen i cauen de la cartellera a la velocitat del “Turbo Boost” del Kit, gairebé sense ni tan sols tenir temps de dir “ Aquella la volia veure”. Així que esperant pacientment a que arribin temps millors, que per sort serà aviat, una escapadeta davant de la tele és l’únic que de moment puc permetre’m. Afortunadament, aquests temps d’estrès m’han ajudat a descobrir una petita gran joia en el fantàstic món de les series de televisió, i és que ja ho diu la dita: “no sólo de pan vive la torrija”.

Dintre de les series de televisió les propostes són infinites, però hi ha un tipus de series que exigeix molt poc i dona molt a canvi. Les comèdies televisives únicament demanen vint minuts setmanals, deixen de banda les trames complicades i els drames intensos i provoquen des d’un petit somriure a una gran riallada.  Comèdies com Cheers, Seinfeld, Frasier i Friends  (¡Qué tiempos aquellos!) van marcar a tota una generació, o dues, amb personatges entranyables, situacions delirants i, sobretot per ser la garantia de fer-te passar una estona enganxat a la pantalla sense més preocupació que la de passar una bona estona. Des de llavors moltes series han intentat agafar el relleu ( The Office, Scrubs, Curb Your Enthusiam, Two and a Half Men,...) la majoria amb més pena que gloria i, tot i que els últims anys algunes series s’havien autoproclamat triomfadores pel que fa al número de seguidors, per un amant d’aquelles velles però ben conservades glòries li resulta difícil trobar un producte a l’alçada. How you meet your mother és només una còpia actualitzada de Friends amb el problema afegit que el protagonisme no recau sobre tot el conjunt de personatges sinó només en un de sol. I Big Bang Theory, que peca del mateix, queda a l’alçada de les sabates si has vist The IT Crowd: anglesa, més original i mil vegades més freak. Ara bé, els últims dos anys dues series han despuntat sobre la resta: Modern Family i Community (sobretot!). Dos series molt diferents però amb una efectivitat semblant.

Modern Family és la sèrie que està acaparant l’atenció de la crítica americana i la que s’està emportant tots els premis, i la veritat, raons no li falten. Els seus creadors Cristopher Lloyd i Steven Levitan (guionistes d’altres series com Frasier) han sabut crear una sèrie coral on cada personatge té personalitat pròpia  ajuntant tres estereotips de models familiars actuals com són una parella heterosexual amb tres fills, una parella homosexual que acaba d’adoptar una nena i un home madur recentment casat amb una dona colombiana molt més jove que ell i  amb un nen pre adolescent, alhora tots formant part de la mateixa família. Tot i que són deu personatges i tres fils argumentals, els capítols de només vint minuts no es veuen perjudicats, sinó tot el contrari, cada personatge té els seus moments de protagonisme i el ritme argumental és trepidant. Una sèrie que renova el gènere de les comèdies familiars donant a les situacions quotidianes un aire fresc que omple els pulmons de somriures.

Community és un cas apart, la gran tapada d’aquest any és una sèrie diferent, tot i que també aporta un percentatge d’aire renovador és una tornada a les series grupals dels  anys vuitanta. És una sèrie captivadora de principi a fi. La premissa: un grup d’estudiants d’una universitat de segona o tercera fila que es coneix perquè un d’ells crea un grup d’estudi d’espanyol per lligar amb una noia. A partir d’aquí, originalitat al poder. Tot i que amb un començament una mica ranquejant, la sèrie millora a passes de gegant capítol a capítol servint-se d’estereotips per trencar-los quan li dona la gana, els personatges resulten entranyables, cadascun d’ells aporta una espurna diferent, menció especial per els personatges de l’Abed, Troy i Pierce, que aporten un aire freak surrealista meravellós. Situacions inversemblants, gags imaginatius, diàlegs molt aguts i els capítols homenatge ( a les pelis de zombis, espacials o de la màfia entre d’altres) són els punts forts d’una sèrie que no deixa mai de sorprendre. Hilarant a més no poder amb la que no hi ha dia que no paris de riure, l’única pega aguantar els dos o tres primers capítols, quan aquests passen ja no hi ha qui els aturi. Salvant molt les distàncies, hem recorda en certa manera a Joves, personatge amb personalitat pròpia que veuen en moltes ocasions de la improvisació i on no hi ha una situació que es pugui considerar “normal”. Impossible veure només un capítol cada vegada. IMPRESCINDIBLE!!!!!!

El Català en pantalla gran.

El Parlament de Catalunya va aprovar el mes de juny la Llei del Cinema Català. Aquesta llei preveu que, com a mínim la meitat de les còpies que s’exhibeixin en un cinema a Catalunya siguin produccions catalanes, o bé estiguin doblades o subtitulades en català. Des de llavors, les distribuïdores han mostrat el seu rebuig a la nova llei al·legant que els suposarà més costos, i una pèrdua d’espectadors significativa en un sector que està en crisi.

Les distribuïdores asseguren que el públic no demana ni cinema català, ni cinema en català. En canvi, el català està àmpliament representat en altres àmbits de la cultura com la literatura, el teatre i la música. I a més, diferents mitjans de comunicació com TV3 o RAC1 lideren els rànquings d’audiència. Llavors, si existeix una demanda de cultura en català, el cinema per què hauria de ser diferent? Encara que es tractés d’una falta de costum, estaríem parlant només d’una qüestió de temps. És possible que hi hagi gent que inicialment li costi veure cinema en català, però fa uns anys també podia semblar estrany veure la televisió o escoltar la ràdio, i ara és la cosa més normal del món. D’altra banda, aquesta polseguera que s’ha aixecat, s’ha produït justament un any on les produccions catalanes han estat més presents que mai en els palmarès dels festivals de cinema de l’Estat espanyol. A Màlaga, Herois es va emportar el premi del públic. A Sant Sebastià, Elisa K i Pa negre van ser guardonats. A Valladolid, La Mosquitera, i als passats premis Goya Maria Coll com a directora per Tres dies amb la família. En els festivals, una pel·lícula es premia per criteris de qualitat o perquè ha agradat al jurat. Aleshores, per què el públic que va al cinema ha de ser diferent? Si algú vol veure una pel·lícula serà perquè l’interessa i pensa que pot agradar-li. Amb dades a la mà, durant l’any 2009 el percentatge de còpies en català va representar el 2,9%, mentre que en castellà va significar el 97,1%. Per tant, potser no es tracta tant d’un problema de demanda sinó d’oferta. Si no puc trobar una pel·lícula en català, no puc escollir anar a veure-la.

En el cinema, trobem pel·lícules d’arreu del món i decidim pagar una entrada basant-nos en l’interès que ens desperta i no en l’idioma en el que està feta, sempre i quan la puguem entendre. Llavors, és comprensible donar igualtat d’oportunitats a les dues llengües oficials que conviuen en el nostres país i als espectadors que volen consumir cultura en la seva llengua.