And the Oscar goes to...sleep.

La 83a gala dels premis Oscar no passarà precisament a la història com una de les millors, més entretingudes o amb moments més extravagants, sinó tot el contrari. L’interès cau any darrera any al mateix ritme que augmenta la presència de Botox a la cara dels assistents.

L’entrega de premis començava amb el típic vídeo en el qual els presentadors Anne Hathaway i James Franco recorren les diferents pel·lícules nominades, però la veritat és que sense Billy Cristal no són el mateix. Un Billy Cristal protagonista del moment “Alien“ la cerimònia, m’ha costat més de deu segons identificar-lo, pensava que era un imitador perquè està clar que el de veritat va quedar-se dins d’una clínica d’estètica. Anne Hathaway ha salvat el cap com a presentadora de l’esdeveniment gràcies a la seva naturalitat i, sobretot per l’apatia del seu company James Franco, més preocupat per Twitejar que per conduir l’entrega de premis, podrien haver posat una còpia de cartró i ningú hagués notat la diferència.  Han faltat moments per recordar, més moments d’espontaneïtat com l’aparició sorpresa de Kirk Douglas, 95 anys i en plena forma, El millor de la gala!. La resta, palla i més palla, discursos monòtons i números musicals molt pobres. Però els americans no eren aquells que sabien donar espectacle?

Pel que fa els premis més del mateix, cap s’ha sortit del guió esperat excepte el de millor director per Tom Hooper per El discurso del rey, la gran triomfadora emportant-se també els guardons de millor pel·lícula, millor guió original i millor actor protagonista per Colin Firth. Origen s’ha emportat quatre premis tècnics, Aaron Sorkin el de millor guió adaptat per La red social, que també s’ha endut el de millor banda sonora, Toy Story 3 millor pel·lícula d’animació i millor cançó. Natalie Portman li ha donat l’únic premi a El cisne negro, i els dos premis d’interpretació de repartiment, tant masculina com femenina, han anat a parar a les mans de Christian Bale i Melissa Leo per the Fighter. Cap sorpresa i tothom més o menys content. Bé, tothom excepte segurament David Fincher que s’ha quedat sense el premi de millor director, Annette Bening que encara espera guanyar un Oscar i Valor de Ley, la peli dels Cohen que optava a deu premis i tornen casa amb les mans a les butxaques.

En resum, una edició que comptava amb un dels millors vanos possibles pel que fa a les pel·lícules nominades, i a la qual li ha faltat carisma, estrelles i la cara de pomes agres de James Cameron al final.

Bon Appétit

“Ai, ja no es fan pel·lícules d’amor com les d’abans”. Quantes vegades heu sentit aquesta frase al sortir d’un cine? Moltes segur, i més si era després de veure alguna peli de Jennifer Aniston o Drew “Buajrrimore”. Per sort, cada cert temps, una pel·lícula petita que tenia tots els números per passar per la cartellera sense fer soroll aconsegueix construir-se el seu petit pis de protecció oficial i sobreviure gràcies al gran fenomen del boca-orella  -Un fenomen amb aquest nom no podia significar res dolent, tot i que si s’hagués dit el boca-coll o boca-mugró també hagués estat molt a favor encara que perdés el seu significat-. Aquest és el cas de Bon appétit, una petita història d’amor cuinada amb una recepta com les d’abans però que dóna un resultat actual i fresc  que et fa sortir del cinema amb la panxa plena i els llagrimalls buits.  Una història senzilla: noi coneix noia, noi s’enamora de noia, i partir d’aquí...David Pinillos li dóna el toc que la fa diferent, el toc que l’ha portat a guanyar el premi Goya a la millor direcció novell amb tota justícia. La parella protagonista Unax Ugalde / Nora Tschirner té una química fantàstica, imprescindible perquè una pel·lícula d’aquestes característiques funcioni. Unax, tot i que corre el perill d’”Alejandrosanzar-se”, està prou bé en el seu típic paper de nen mono, però sobretot és Tschirner la que està esplèndida dotant al seu personatge amb una dolçor i melancolia  que converteixen a Hanna en el millor del film. Potser hi ha alguns moments aïllats que grinyolen, o alguns personatges secundaris prescindibles però que no afecten en excés a una bona pel·lícula d’amor com les d’abans, que encara sobreviu com pot a la cartellera tres mesos després d’haver-se estrenat. Si els americans tenen Nick i Norah infinite playlist  i 500 dias juntos (500 days of Summer) a Europa teníem Once i ara Bon Appétit.