“Ai, ja no es fan pel·lícules d’amor com les d’abans”. Quantes vegades heu sentit aquesta frase al sortir d’un cine? Moltes segur, i més si era després de veure alguna peli de Jennifer Aniston o Drew “Buajrrimore”. Per sort, cada cert temps, una pel·lícula petita que tenia tots els números per passar per la cartellera sense fer soroll aconsegueix construir-se el seu petit pis de protecció oficial i sobreviure gràcies al gran fenomen del boca-orella -Un fenomen amb aquest nom no podia significar res dolent, tot i que si s’hagués dit el boca-coll o boca-mugró també hagués estat molt a favor encara que perdés el seu significat-. Aquest és el cas de Bon appétit, una petita història d’amor cuinada amb una recepta com les d’abans però que dóna un resultat actual i fresc que et fa sortir del cinema amb la panxa plena i els llagrimalls buits. Una història senzilla: noi coneix noia, noi s’enamora de noia, i partir d’aquí...David Pinillos li dóna el toc que la fa diferent, el toc que l’ha portat a guanyar el premi Goya a la millor direcció novell amb tota justícia. La parella protagonista Unax Ugalde / Nora Tschirner té una química fantàstica, imprescindible perquè una pel·lícula d’aquestes característiques funcioni. Unax, tot i que corre el perill d’”Alejandrosanzar-se”, està prou bé en el seu típic paper de nen mono, però sobretot és Tschirner la que està esplèndida dotant al seu personatge amb una dolçor i melancolia que converteixen a Hanna en el millor del film. Potser hi ha alguns moments aïllats que grinyolen, o alguns personatges secundaris prescindibles però que no afecten en excés a una bona pel·lícula d’amor com les d’abans, que encara sobreviu com pot a la cartellera tres mesos després d’haver-se estrenat. Si els americans tenen Nick i Norah infinite playlist i 500 dias juntos (500 days of Summer) a Europa teníem Once i ara Bon Appétit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada