Doncs ja està, l’estiu ha passat com sempre a una velocitat vertiginosa, i ara, encara que només sigui temporalment, tot adquireix un color gris envellit de cine clàssic. El viatge diari en metro es fa més feixuc que mai, com si estigués filmat per Albert Serra. Estació a estació, un núvol de records estivals creix sospir a sospir, ocupant completament l’atmosfera de tot el vagó. Com si a l’estiu tot fos felicitat! La condició humana tendeix erròniament a recordar la part bona de les coses i oblidar les dolentes. De la mateixa manera que d’una ex es recorden sempre ximpleries com la olor del seu xampú o lo malament que cantava mentre fregava el plats, i en canvi, s’obliden detalls com que et fotia les banyes a les primeres de canvi i que el dissabte al vespre sempre tenia mal de cap, amb l’estiu passa exactament el mateix. Tothom recorda el bon temps, les vacances i les migdiades, però i les coses no tan bones? L’estiu és l’època de les plagues per excel·lència. L’aigua de les platges l’envaeixen les meduses, la sorra els alemanys i els radiocassets escopint reguetón o alguna cançó “cutre” de l’estiu (Tanta gent buscant a Gadafi i ningú se’n recorda de Georgie Dann) i tot, absolutament tot, vigilat pels maleïts mosquits tigre que si s’ho proposen poden deixar-te com l’Eduardo Noriega de Abre los ojos.
Amb aquest panorama és fàcil pensar que la millor opció és quedar-se a casa, estirar-se al sofà i fer un zàping. Però només encendre el televisor farà la seva aparició estel·lar una de les pitjors plagues que podem trobar, les reposicions. Salvant Plats Bruts, Little Britain i Cheers (la versió original, no aquesta aberració telecinquiana) que en petites dosis són una autèntica delícia, reso cada dia, sent ateu, per què una força divina baixi i ratlli les cintes de Telecinco i acabar així amb els bucles interminables de Sex and the city, Friends i La que se avencina. A l’estiu, ens adverteixen mil i una vegades (bé, a mi no, només als que condueixen) de les conseqüències de no tenir precaució al volant. Però ningú diu res dels traumes que pot provocar mirar massa la caixa tonta. Així, quina solució ens queda? és clar, el cine! Un oasi amb aire condicionat lliure de meduses, alemanys i reguetón. El problema és que amb el bon temps les pelis bones també semblen marxar de vacances i queda el que queda.
El primer viatge cinematogràfic de l’estiu va ser per veure Transformers 3 El lado oscuro de la Luna. Un autèntic exercici de valentia després d’haver vist la segona part. No sé si serà pel meu costat petardo o per la fustigació que va suposar la segona, que aquesta no em va semblar tan horrible. Una vegada superats els moments de vergonya aliena, la presència de Patrick Dempsey i les cares a lo Steven Seagal de Shia Labeouf, tampoc està tan malament. He de confessar que, tot i que potser m’estigui exposant a una fuetada pública, Transformers no-sta-mal com a peli “palomitera”.
Si una cosa no sé li pot retreure a la tercera entrega d’Optimus Prime i companyia és el nivell dels efectes especials, encara que poden acabar empatxant per culpa d’una batalla final més llarga que la de la segona part del Senyor dels anells. A més a més, com a secundaris a banda de John Turturro que ja apareixia en les anteriors, també tenen un petit paper un fantàstic John Malkovich ja de volta de tot, Frances McDormand (Fargo, Quemar después de leer) i Ken Jeong (Community o Resacón en las Vegas). En definitiva, Transformers 3 és un bon exemple del que haurien de ser les pel·lícules estiuenques: diversió mentre estan les llums apagades i esborrada del disc dur després de pocs dies. Això si, sense ferides ni remordiments per haver pagat una entrada.
En canvi, de Linterna Verde no es pot dir el mateix. Si ja ho sé, qui em mana a mi anar a veure la peli si ja veient l’anunci televisiu un s’ha d’emportar la mà a la cara de la pudor que deixa anar. Per a qui no ho sàpiga, el títol de Linterna Verde no és per què la peli estigui tota feta a sobre d’un croma, tot i que li escauria a la perfecció. Sinó què és pels poders màgics que atribueix un anell que permet, mitjançant la imaginació del seu portador, crear qualsevol objecte inanimat que se li passi pel cap. Mirant la pel·lícula el meu únic pensament era aconseguir un anell com aquell, imaginar una pistola i acabar amb tot aquell patiment. Quina sorpresa m’he endut al mirar IMDB i veure que l’han escrit quatre guionistes, ho he comprovat i cap té menys de 8 anys! així que deuen formar part d’un grup de sadisme extrem o alguna cosa per l’estil. A tot això, li hem d’afegir el càsting, és aquí on descobrim que el director Martin Campbell també deu ser membre del grup, ja que li encanta veure a actors de la categoria de Mark Strong (Kick-Ass, Sherlock Holmes), Peter Saarsgard (Garden State, An education) i Tim Robbins (Code 46, Mystic River) fer el més absolut ridícul. I qui podia encapçalar tot això? (redoblament de tambors si us plau) Ryan Reynolds, cansino com pocs. Sense cap mena de dubte només sap actuar des de dins d’un taüt. Per sort, com passa a les pel·lícules tota desgràcia té un final feliç. El meu va ser arribar a casa i fer una marató de capítols de A dos metros bajo tierra (Six Feet under), per veure quelcom que no semblés escrit per una classe de primària.
Si hi ha una altre característica que ens defineix a les persones és el no aprendre dels errors passats. Així doncs, després de sobreviure a la maleïda llanterna, vaig decidir tornar a malgastar vuit euros anant a veure Capitán América. Amb un parell! He de confessar però, que vaig estar molt entretingut tota la peli intentant solucionar un mar de dubtes que havia crescut dins meu. Quina peli és més dolenta aquesta o la merda de llanterna? Quina utilitza més tela verda per el croma? Quin protagonista és més cansino Ryan Reynolds o Chris Evans? Qui fa més pena, el càsting de secundaris de Linterna Verde (Mark Strong, Tim Robbins i Peter Saargaard) o el de Capitán América (Tommy Lee Jones, Stanley Tucci i Hugo Weaving)? Les preguntes s’anaven succeint una darrera de l’altre i per sort la peli avançava, lentament però avançava. D’acord, Capitán América no és tan dolenta com Linterna verde, però avorrida sí, de començament a final. Finalment, els títols de crèdit van aparèixer i una sensació d’alleujament va envair-me, si havia pogut sobreviure a aquelles dues pel·lícules potser m’havia tornat immortal!
Conscient de la meva capacitat per empassar-me qualsevol peli per dolenta que fos, vaig atrevir-me amb La boda de mi mejor amiga. No confondre amb La boda de mi mejor amigo i no esperar una comèdia romàntica semblant. Res a veure. Una bona sorpresa aquest Resacón en Las Vegas femení, ja que sense gaires extravagàncies aconsegueix donar una aire renovat als personatges còmics femenins, fer passar una bona estona i provocar més d’una rialla. Gràcies sobretot a la seva protagonista Kristen Wiig, una veterana en això de fer riure des del Saturday Night Live. La peli és molt lleugera de veure i compta amb diversos punts àlgids, com l’escena inicial amb John Hamm (el gran Don Draper de Mad Men), l’escena de l’avió o la prova de vestits. A més a més, els més freaks tenen l’al·licient de veure a Chris O’Dowd (The IT Crowd) i Matt Lucas (Little Britain). Si busqueu una ximpleria per passar l’estona, no pensar i riure no us decebrà.
Si aquest estiu hi havia una data que tenia marcada a foc en el calendari, era sens dubte el 19 d’agost. Super8, J.J Abrams, tufillo a peli dels 80, èxit assegurat. Si una peli podia acabar de fer-me oblidar el “mierdecilla verde” i “El Capitán narcolepsia” era Super8. I així va ser, tot i ser millor la primera meitat de la pel·lícula que la segona, valorant-la com un tot queda palès que una gran producció no té per què estar barallada amb la qualitat. Super8 és màgia pura, l’argument té reservat un racó per la comèdia, el drama, l’aventura i el romanticisme, recolzant-se en el gran treball dels nens que estan immensos (sobretot Elle Fanning). La posada en escena i la fotografia aconsegueixen fer-nos viatjar en el temps, fins i tot incorporant els reflexos de llum sobre la càmera. I la música de Michael Giacchino? que dir de la música, és cert que recorda a la del capítol final de Lost, composada per ell mateix. Però si aquella feia encara més gran el moment apoteòsic de la sèrie, aquí no podia ser menys.
Amb el bon regust de boca deixat per Super 8, els dies de vacances s’acomiadaven. I ara, només queda esperar la baixada de les temperatures, que els dies s’acabin abans, la caiguda de les fulles dels arbres i de les pelis dolentes de la cartellera. Tot es tan maco a la tardor! Doncs si és així, perquè trobo a faltar tant l’estiu amb les seves meduses, alemanys, mosquits tigre i reposicions!
