El Nadal és l’època de l’any d’enyorança per excel·lència, però aquest any, el que trobaré a faltar és el Nadal en sí. Ja han quedat enrere els passejos pel barri de la Srta. Poulain, l’últim capítol de Community i tenir temps per tornar a trepitjar una sala de cinema. L’altre dia, després què els llums s’encenguessin, caminava cap al cartell de “exit” amb la pantalla a la meva esquena, sabent que aquella seria la darrera vegada que ens veuríem fins passats els exàmens, vaig arribar a la porta i no ho vaig poder evitar, vaig girar-me lentament, inspirant profundament per intentar retenir aquell aroma a crispetes que havia menjat algun desaprensiu, però que en el fons sabia que trobaria a faltar, vaig aixecar la mà i li vaig dir: Fins aviat! Ella nova dir res. No vaig saber interpretar si era un silenci de dolor o es que estava tan emocionada com jo, el cas és que no va dir res. Va seguir impertorbable, amb la pantalla en blanc i la música d’ascensor convidant-me a seguir el meu camí lluny d’ella. Són pocs els moments bons que hem passat junts aquest Nadal, però ens han servit per recuperar velles sensacions.
El nostre retrobament es va produir el dia de Sant Esteve, un dels dies on el Nadal adquireix el seu màxim significat, ple de canalons vaig tornar al cinema a veure Balada Triste de tropeta. Tenia moltes expectatives posades en el últim film del Senyor President de l’acadèmia de cinema espanyol Alex de la Iglesia. Si hi ha alguna cosa que tenen els presidents, es que poden fer el que els doni la gana i, en aquest cas és més evident que mai. Balada triste de trompeta és un Malditos bastardos de segona divisió + Muertos de risa. No es pot dir que sigui una pel·lícula dolenta, perquè no ho és. Però si que et deixa un regust amarg a la boca. La primera meitat de la pel·lícula és la que acumula els millors moments, i clar, després se’n ressent. Els crèdits inicials, els primers minuts ambientats a la Guerra Civil amb Santiago Segura i quan els dos protagonistes treballen junts al circ del millor. A partir d’aquí tot es comença a diluir, salts de guió inexplicables, moments destacables aïllats i escenes sense solta ni volta que et deixen la sensació d’haver presenciat una gamberrada que se li ha escapat de les mans. El final, estrambòtic a més no poder, intentant ser un revival de El dia de la bestia i alhora de Con las muerte en los talones acaba quedant-se en un no res més propi del final de Niño rico. Tot i això també té coses bones: Els actors protagonistes estan molt bé Antonio de la torre (Gordos, Azul oscuro casi negro) de notable com sempre, Carolina Bang sap transmetre innocència i perversió alhora i sobretot Carlos Areces (Plutón Berbenero, Muchacahada Nui) està magnífic. Els secundaris, la majoria trets de la sèrie Plutón Berbenero (freak i recomanable) també d’Alex de la Iglesia, escorten sense estridències a les dues estrelles, els pallassos. L’ambientació està molt aconseguida i tot i que en general és passa una bona estona és una llàstima que al final acabi resultant més una triste balada de trompeta.
L’altre reton al cine, a la sala 5 del cine Aribau (sala gran, pantalla gran, etc) ha estat per veure una típica proposta nadalenca. Little Fockers (Ahora los padres són ellos), una pel·lícula en la que tenia certes esperances dipositades per passar una bona estona. Little Fockers és la tercera, i esperem que darrera part d’una trilogia que en les seves dues primeres entregues m’havia semblat que estava infravalorada. La primera part Los padres de ella és una bona comèdia que passa molt bé i que sense ser espectacular et treu algun que altre somriure. Amb la segona part Los padres de él, sense comptar amb l’efecte sorpresa de la primera, aconsegueix donar-li un aire fresc i renovat incloent personatges nous i situacions més esbojarrades. En canvi, en aquesta tercera part hi ha un pas enrere, els personatges secundaris passen a tenir un paper testimonial i el pes recau exclusivament sobre la parella De Niro-Stiller. Jessica Alba, que encara es creu que pot passar per actriu, és l’única cara nova. Així que no fa falta que comenti el resultat, i més si tenim en compte que Dustin Hoffman gairebé no apareix. Només la comparació ja fa mal. A més, al començament hi ha una petita aparició del gran Harvey Keitel que promet donar joc, no l’espereu perquè no torna a sortir. Quan acaba, tot i ser sens dubte la pitjor de les tres penses: M’ha agradat o no m’ha agradat? Doncs només puc dir que ha passat una setmana i ja l’he oblidat per complet!
Ara però, El Nadal ja ha passat. Els avets mig secs s’apilen a les voreres esperant convertir-se en un prestatge Lack, una prestatgeria Billy de l’IKEA o bé en els fulls dels apunts que llegiré en un futur molt i molt proper. Sé que passarà un temps fins que ens tornem a veure, estic segur que coneixeràs a altres que s’asseuran en les teves butaques i et gaudiran en la foscor. Però jo no et guardaré rancor, i si puc, ¡qué va a ser que si! faré una escapadeta i et vindré a veure. A tu i al intrèpid Dr. Jones.
