Per fi, per fi després de varies setmanes he decidit deixar aparcats durant una tarda els PDF plens de pàgines i pàgines d’apunts, i actualitzar el bloc d’una vegada. M’he posat els guants de làtex, un clip al cabell, he agafat un plomall, m’he posat un bigoti postís i com si fos Freddy Mercury a I want to break free m’he posat a treure les teranyines del bloc per deixar-lo perfecte per un nou escrit.
Les pel·lícules s’han anat acumulant i lluny queda ja el meu tour particular per les pelis d’Oscar. La primera va ser Hereafter (Más allá de la vida), només nominada a millors efectes visuals. Una autèntica aberració. Recordo que va instal·lar-se una opinió generalitzada en la crítica de què era una peli menor del Mr. Eastwood, segurament els mateixos que deien que també Gran Torino ho és. És veritat que és una pel·lícula amb les seves virtuts i els seus defectes, però només una nominació? On està la nominació d’un Eastwood capaç d’aplegar en una mateixa pel·lícula escenes de gran complexitat tècnica, com la inicial del Tsunami, i d’altres molt intimistes? I la nominació d’un Matt Damon que madura pel·lícula a pel·lícula?
Aquell mateix cap de setmana, un dissabte plujós de març i gràcies a la febre post Goya per Pà negre, que va esgotar les entrades de totes les sessions, em vaig veure empès a veure Winter’s Bone. I he de dir, que tot i veure-la en una de les pitjors sales de Barcelona - em sembla recordar que la 5 de l’Alexandra, amb so mono i un pòster blanc penjat a la paret com a pantalla, la qual només es veia en condicions assegut a primera fila -. La peli? Un retrat de l’Amèrica profunda que tan poques vegades ens arriba aquí, uns EEUU a anys llum de l’American Dream. Un paisatge gairebé increïble per la seva austeritat, més proper a The Road que a Hollywood. Jennifer Laurence, amb només vint-i-un anyets és l’absoluta protagonista d’una història escrita i interpretada des de les entranyes, amb una tensió que va in crescendo i fantàsticament resolta. A més, compta amb l’afegit del gran treball d’uns secundaris que també tenen un paper clau. Dale Dickey i sobretot John Hawkes, sempre fantàstic. En resum, com dirien a cinema 3: una tòfona. Ah!, i gràcies a qui me la va recomanar.
La tercera de la llista va ser Los chicos están bien, nominada al millor guió. Per tant, d’entrada visita obligada, i més si tenim en compte que surt Julian Moore, les pigues més sexy del cinema. -Ai, quin mal va fer Nueve meses -. Atenció, una peli de cine independent nominada a millor pel·lícula!. “¡Qué no me los enganyen que no estamos tan mal, que algunos dicen que son cine independiente y no lo son!” Això de les pelis independents americanes s’ho han inventat els “gafapastas” per poder anar a veure pelis “Hollywoodienses” sense tenir remordiments que no els deixin dormir, o no els portin mals records mentre estan al Primavera sound. A molt estirar, Winter’s Bone seria una peli independent. Los chicos están bien és un comèdia dramàtica (??) que tracta la vida d’una família que veu trontollar la seva estabilitat amb l’aparició del pare biològic (Mark Ruffalo) dels fills del matrimoni d’Annette Benning -espectacular i guanyadora de l’Oscar si no hagués competit amb Natalie Portman- i Julian Moore. La peli es fa curta i dóna tant moments còmics, com entendridors i emocionants. Al mateix temps però, et deixa la sensació que per desgràcia es queda a mig camí i podia haver estat més trencadora. Tot i així, he de dir que em va agradar bastant i la recomano. M’encanta el cinema independent!.
Uns dies més tard l’escollida per finalitzar el mini tour post Oscar va ser Cisne Negro. Què criticar de Cisne Negro? No se’m acut res de res, Ah si! Per què ni aquesta ni La red Social van guanyar l’Oscar? Cisne negro és una meravella. Natalie Portman fantàstica, balli ella o no. La resta d’actors igual, Vincent Cassel sempre està convincent, i Mila Kunis no es queda enrere. L’evolució del personatge de Nina (Portman) és immillorable i transmet en cada moment, però a més a més, tècnicament és prodigiosa, la fotografia de les escenes de ball, la banda sonora, els efectes visuals. Tot al servei de la història i l’actuació de la protagonista per formar un equip perfecte, un Pep Team. – Ho sento però algun comentari del Barça o la Champions havia de colar -. En aquest cas un Darren Team, i es que Aronofsky torna a firmar un altre prodigi. Què serà el següent? Una cosa és segura, amb directors com Aronofsky i David Fincher el bon cine està assegurat.
Després d’un mes sense anar al cinema va arribar a la cartellera Nada que declarar, la tercera peli de Danny Boon, més conegut com “el de Bienvenidos al norte”. Millor seguir recordant-lo així, “el de Bienvenidos al norte”, per que per aquesta.... Per resumir-la res millor que allò de... “igual que la última però en dolenta”. No comença malament i té els seus quatre o cinc moments, però al final resulten insuficients. Nada que declarar va de més a menys i això li passa massa factura, una factura massa cara per poder-la pagar –acudit dolent fet expressament per estar al nivell de la pel·lícula -. Finalment, les situacions es resolen de manera precipitada i el que és pitjor, sense fer riure. Sense cap mena de dubte el millor que podeu fer si ja heu vist Bienvenidos al norte i voleu riure, és tornar-la a veure.
No hi ha res millor per animar un matí gris de diumenge que anar als Cinemes Maldà a veure dues pelis d’animació. Programa doble de Rango i Enredados. Per començar, Rango sorprèn per la qualitat de la seva animació, que tot i venir d’un estudi primerenc en això de fer pel·lícules (Blindwink), està al nivell de les grans com Pixar o Dreamworks. L’animació si, però el guió no. La primera meitat de la pel·lícula es fa bastant pesada, i més quan un diumenge t’has aixecat del llit expressament per anar a veure-la. La segona part és una altre cosa, la pel·lícula passa de ser una peli més d’animació per a nens, a convertir-se en un autèntic western. La meva recomanació: mirar els primers minuts, prémer el botó FF (>>) del comandament a distància, aturar-lo a la meitat i arribar aquí verge. Verge com Rapunsel –que bé que enllaço temes!, se m’han posat els mugrons durs quan se m’ha ocorregut això. Tot i que barrejar mugrons i Disney..., bé és igual, seguim- Enredados és un Disney clàssic de cap a peus, amb el seus moments de comèdia i altres de llagrimeta, un amor impossible, números musicals i amb una madrastra “mala malísima” en plan Cher que és del millor de la pel·lícula. En definitiva, aconsegueix el que Tiana y el Sapo va assolir a mitges, ser un retorn als millors Disney amb un aire fresc i renovat. Si sou “Disneyfans” us captivarà.
Set dies més tard vaig viure una experiència única, la que sempre recordaré com el “Ying-Yang Day”. En una mateixa tarda, en dues sessions consecutives Fast & Furious Five i Tokyo Blues. Tan diferents l’una de l’altre com els espectadors de totes dues sales. Quan vaig entrar a veure Fast –mola eh!, Així li diem els fans de la saga-, vaig pensar en anar a comprar un menú Combo de crispetes i Coca-cola encara que només fos per un dia, però l’havien canviat per un bol de testosterona i un paquet de Kleenex, així que res, no va poder ser. Pel que fa a la peli, si t’agrada la saga no quedes decebut. Referències a les entregues anteriors, cotxes i més cotxes, acció i més acció i frases “petardo-memorables”. És veritat que tant a Vin Diesel com a Paul Walker se’ls comencen a notar els anys i la panxeta, però encara aguanten bé una nit de marxa. Les noves incorporacions no podien ser més encertades, del nivell interpretatiu que requereix una pel·lícula d’aquesta qualitat i magnitud. Dwayne Johnson i Elsa Pataky donen el cent per cent de la seva capacitat interpretativa per estar a l’alçada (¬¬). El pitjor, falten carreres. El millor, la persecució final. Dos cotxes arrossegant una caixa forta enorme intenten escapar de la policia, arrasant els carrers de Rio de Janeiro i tots els cotxes que circulen per ells. Vaig estar a punt de cridar un OUH, OUH, OUH a l’estil de Tim Allen a Un chapuzas en casa.
Al sortir del cine, vaig esborrar-me tots els tatuatges, vaig treure’m la samarreta sense mànigues i les cadenes d’or i, vaig anar cap al cine netejant-me els conductes auditius tractant de fer callar els motors que encara ressonaven. Mentre caminava cap el Renoir pensava en les crispetes que em menjaria, tot i saber que trencaria un dels meus principis, el de no menjar-ne en una peli en VOSE. Al arribar però, quina va ser la meva sorpresa al veure que tampoc tenien menú Combo, només tenien el menú Cultureta (cinta adhesiva per si es trenquen les ulleres i un gintònic, sense ginebra), així que vaig entrar una altre vegada amb les mans buides.
Abans de res, he de dir que Tokyo Blues (Norwegian Wood) vaig anar a veure-la verge, és a dir, que no m’he llegit la novel·la de Haruki Murakami en la qual està basada la pel·lícula. Això si, pel que m’han dit experts “Harukians”, es tracta d’una versió bastant lliure. Tokyo Blues tracta la relació entre dos joves japonesos que comencen a sortir temps després de què el millor amic del noi, i alhora nuvi de la noia, es suïcidés. La pel·lícula no passarà a la història del cinema japonès però no està malament. El problema és que els protagonistes són tan desgraciats, que cap el final un pot no estar atent del tot a la història per què no para de pensar: “Tant de bo es suïcidin ja que patirem tots menys”.
Per acabar, fa poc que vaig anar a veure una peli on el menys curiós, encara que sembli mentida, és el títol. Una mujer, una pistola y una tienda de fideos chinos és un remake de Zhang Yimou de l’obra mestra dels Cohen Sangre fácil. Un remake que serveix d’exemple de com fer una pel·lícula amb un argument idèntic i una ambientació i un to totalment diferent. Mentre la versió original dels Cohen és un thriller fred i cru de cap a peus, Yimnou la converteix en una comèdia colorista que compleix amb l’objectiu d’entretenir i fer passar una bona estona, però que es queda lluny de la original. Tot i que gairebé no m’atreveixo a comparar-les per lo diferents que són. Les dues es poden veure independentment de l’altre. Ara bé, si heu d’escollir alguna, mireu la original.
Doncs això és tot, per fi m’he posat al dia. Els indignats ja podran desmuntar l’acampada de Plaça Catalunya ara que ja tenen el que volien, un nou escrit. El Cuní ja podrà deixar de fer cada dia la mateixa enquesta: escrit. SI, escrit. NO, i ja podeu deixar d’inundar la meva bústia amb correus electrònics de recollida de firmes demanant que actualitzi el bloc. A partir d’ara intentaré tancar cada dia un ratet els apunts, actualitzar el Facebook (Que com ja sabeu és prohibit menjar crispetes)amb les seccions diàries i per suposat, fer un nou escrit setmanalment o com a molt tard cada deu dies. PERÒ TAMPOC PROMETO RES.
