Ja fa un mes de l’últim escrit. Els dies passen i la única pantalla que s’il·lumina davant meu és la pantalla de l’ordinador. Les pel·lícules s’estrenen i cauen de la cartellera a la velocitat del “Turbo Boost” del Kit, gairebé sense ni tan sols tenir temps de dir “ Aquella la volia veure”. Així que esperant pacientment a que arribin temps millors, que per sort serà aviat, una escapadeta davant de la tele és l’únic que de moment puc permetre’m. Afortunadament, aquests temps d’estrès m’han ajudat a descobrir una petita gran joia en el fantàstic món de les series de televisió, i és que ja ho diu la dita: “no sólo de pan vive la torrija”.
Dintre de les series de televisió les propostes són infinites, però hi ha un tipus de series que exigeix molt poc i dona molt a canvi. Les comèdies televisives únicament demanen vint minuts setmanals, deixen de banda les trames complicades i els drames intensos i provoquen des d’un petit somriure a una gran riallada. Comèdies com Cheers, Seinfeld, Frasier i Friends (¡Qué tiempos aquellos!) van marcar a tota una generació, o dues, amb personatges entranyables, situacions delirants i, sobretot per ser la garantia de fer-te passar una estona enganxat a la pantalla sense més preocupació que la de passar una bona estona. Des de llavors moltes series han intentat agafar el relleu ( The Office, Scrubs, Curb Your Enthusiam, Two and a Half Men,...) la majoria amb més pena que gloria i, tot i que els últims anys algunes series s’havien autoproclamat triomfadores pel que fa al número de seguidors, per un amant d’aquelles velles però ben conservades glòries li resulta difícil trobar un producte a l’alçada. How you meet your mother és només una còpia actualitzada de Friends amb el problema afegit que el protagonisme no recau sobre tot el conjunt de personatges sinó només en un de sol. I Big Bang Theory, que peca del mateix, queda a l’alçada de les sabates si has vist The IT Crowd: anglesa, més original i mil vegades més freak. Ara bé, els últims dos anys dues series han despuntat sobre la resta: Modern Family i Community (sobretot!). Dos series molt diferents però amb una efectivitat semblant.
Modern Family és la sèrie que està acaparant l’atenció de la crítica americana i la que s’està emportant tots els premis, i la veritat, raons no li falten. Els seus creadors Cristopher Lloyd i Steven Levitan (guionistes d’altres series com Frasier) han sabut crear una sèrie coral on cada personatge té personalitat pròpia ajuntant tres estereotips de models familiars actuals com són una parella heterosexual amb tres fills, una parella homosexual que acaba d’adoptar una nena i un home madur recentment casat amb una dona colombiana molt més jove que ell i amb un nen pre adolescent, alhora tots formant part de la mateixa família. Tot i que són deu personatges i tres fils argumentals, els capítols de només vint minuts no es veuen perjudicats, sinó tot el contrari, cada personatge té els seus moments de protagonisme i el ritme argumental és trepidant. Una sèrie que renova el gènere de les comèdies familiars donant a les situacions quotidianes un aire fresc que omple els pulmons de somriures.
Community és un cas apart, la gran tapada d’aquest any és una sèrie diferent, tot i que també aporta un percentatge d’aire renovador és una tornada a les series grupals dels anys vuitanta. És una sèrie captivadora de principi a fi. La premissa: un grup d’estudiants d’una universitat de segona o tercera fila que es coneix perquè un d’ells crea un grup d’estudi d’espanyol per lligar amb una noia. A partir d’aquí, originalitat al poder. Tot i que amb un començament una mica ranquejant, la sèrie millora a passes de gegant capítol a capítol servint-se d’estereotips per trencar-los quan li dona la gana, els personatges resulten entranyables, cadascun d’ells aporta una espurna diferent, menció especial per els personatges de l’Abed, Troy i Pierce, que aporten un aire freak surrealista meravellós. Situacions inversemblants, gags imaginatius, diàlegs molt aguts i els capítols homenatge ( a les pelis de zombis, espacials o de la màfia entre d’altres) són els punts forts d’una sèrie que no deixa mai de sorprendre. Hilarant a més no poder amb la que no hi ha dia que no paris de riure, l’única pega aguantar els dos o tres primers capítols, quan aquests passen ja no hi ha qui els aturi. Salvant molt les distàncies, hem recorda en certa manera a Joves, personatge amb personalitat pròpia que veuen en moltes ocasions de la improvisació i on no hi ha una situació que es pugui considerar “normal”. Impossible veure només un capítol cada vegada. IMPRESCINDIBLE!!!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada