Bon Appétit

“Ai, ja no es fan pel·lícules d’amor com les d’abans”. Quantes vegades heu sentit aquesta frase al sortir d’un cine? Moltes segur, i més si era després de veure alguna peli de Jennifer Aniston o Drew “Buajrrimore”. Per sort, cada cert temps, una pel·lícula petita que tenia tots els números per passar per la cartellera sense fer soroll aconsegueix construir-se el seu petit pis de protecció oficial i sobreviure gràcies al gran fenomen del boca-orella  -Un fenomen amb aquest nom no podia significar res dolent, tot i que si s’hagués dit el boca-coll o boca-mugró també hagués estat molt a favor encara que perdés el seu significat-. Aquest és el cas de Bon appétit, una petita història d’amor cuinada amb una recepta com les d’abans però que dóna un resultat actual i fresc  que et fa sortir del cinema amb la panxa plena i els llagrimalls buits.  Una història senzilla: noi coneix noia, noi s’enamora de noia, i partir d’aquí...David Pinillos li dóna el toc que la fa diferent, el toc que l’ha portat a guanyar el premi Goya a la millor direcció novell amb tota justícia. La parella protagonista Unax Ugalde / Nora Tschirner té una química fantàstica, imprescindible perquè una pel·lícula d’aquestes característiques funcioni. Unax, tot i que corre el perill d’”Alejandrosanzar-se”, està prou bé en el seu típic paper de nen mono, però sobretot és Tschirner la que està esplèndida dotant al seu personatge amb una dolçor i melancolia  que converteixen a Hanna en el millor del film. Potser hi ha alguns moments aïllats que grinyolen, o alguns personatges secundaris prescindibles però que no afecten en excés a una bona pel·lícula d’amor com les d’abans, que encara sobreviu com pot a la cartellera tres mesos després d’haver-se estrenat. Si els americans tenen Nick i Norah infinite playlist  i 500 dias juntos (500 days of Summer) a Europa teníem Once i ara Bon Appétit.

Any nou escrit nou: Christmas movie season.

El Nadal és l’època de l’any d’enyorança per excel·lència, però aquest any, el que trobaré a faltar és el Nadal en sí.  Ja han quedat enrere els passejos pel barri de la Srta. Poulain, l’últim capítol de Community i tenir temps per tornar a  trepitjar una sala de cinema. L’altre dia, després què els llums s’encenguessin,  caminava cap al cartell de “exit” amb la pantalla a la meva esquena, sabent que aquella seria la darrera vegada que ens veuríem fins passats els exàmens,  vaig arribar a la porta i no ho vaig poder evitar, vaig girar-me lentament, inspirant profundament per intentar retenir aquell aroma a crispetes que havia menjat algun desaprensiu, però que en el fons sabia que trobaria a faltar, vaig aixecar la mà i li vaig dir: Fins aviat! Ella nova dir res. No vaig saber interpretar si era un silenci de dolor o es que estava tan emocionada com jo, el cas és que no va dir res. Va seguir impertorbable, amb la pantalla en blanc i la música d’ascensor  convidant-me a seguir el meu camí lluny d’ella.  Són pocs els moments bons que hem passat junts aquest Nadal, però ens han servit per recuperar velles sensacions.

El nostre retrobament es va produir el dia de Sant Esteve, un dels dies on el Nadal adquireix el seu màxim significat, ple de canalons vaig tornar al cinema a veure Balada Triste de tropeta. Tenia moltes expectatives posades en el últim film del Senyor President de l’acadèmia de cinema espanyol Alex de la Iglesia. Si hi ha alguna cosa que tenen els presidents, es que poden fer el que els doni la gana i,  en aquest cas és més evident que mai. Balada triste de trompeta és un Malditos bastardos de segona divisió + Muertos de risa.  No es pot dir que sigui una pel·lícula dolenta, perquè no ho és. Però si que et deixa un regust amarg a la boca. La primera meitat de la pel·lícula és la que acumula els millors moments, i clar, després se’n ressent. Els crèdits inicials, els primers minuts ambientats a  la Guerra Civil amb Santiago Segura i quan els dos protagonistes treballen junts al circ del millor. A partir d’aquí tot es comença a diluir, salts de guió inexplicables, moments destacables aïllats i  escenes sense solta ni volta que et deixen la sensació d’haver presenciat una gamberrada que se li ha escapat de les mans. El final, estrambòtic a més no poder, intentant ser un revival de El dia de la bestia i alhora de Con las muerte en los talones acaba quedant-se en un no res més propi del final de Niño rico. Tot i això també té coses bones: Els actors protagonistes estan molt bé Antonio de la torre (Gordos, Azul oscuro casi negro) de notable com sempre, Carolina Bang sap transmetre innocència i perversió alhora i sobretot Carlos Areces (Plutón Berbenero, Muchacahada Nui) està magnífic. Els secundaris, la majoria trets de la sèrie Plutón Berbenero (freak i recomanable) també d’Alex de la Iglesia, escorten sense estridències a les dues estrelles, els pallassos. L’ambientació està molt aconseguida i tot i que en general és passa una bona estona és una llàstima que al final acabi resultant més una triste balada de trompeta.

L’altre reton al cine, a la sala 5 del cine Aribau (sala gran, pantalla gran, etc) ha estat per veure una típica proposta nadalenca. Little Fockers (Ahora los padres són ellos), una pel·lícula en la que tenia certes esperances dipositades per passar una bona estona. Little Fockers és la tercera, i esperem que darrera part d’una trilogia que en les seves dues primeres entregues m’havia semblat que estava infravalorada. La primera part Los padres de ella és una bona comèdia que passa molt bé i que sense ser espectacular et treu algun que altre somriure.  Amb la segona part Los padres de él, sense  comptar amb l’efecte sorpresa de la primera, aconsegueix donar-li un aire fresc i renovat incloent personatges nous i situacions més esbojarrades. En canvi, en aquesta tercera part hi ha un pas enrere, els personatges secundaris passen a tenir un paper testimonial i el pes recau exclusivament sobre la parella De Niro-Stiller. Jessica Alba, que encara es creu que pot passar per  actriu, és l’única cara nova. Així que no fa falta que comenti el resultat, i més si tenim en compte que Dustin Hoffman gairebé no apareix. Només la comparació ja fa mal. A més, al començament hi ha una petita aparició del gran Harvey Keitel que promet donar joc, no l’espereu perquè no torna a sortir. Quan acaba, tot i ser sens dubte la pitjor de les tres penses: M’ha agradat o no m’ha agradat? Doncs només puc dir que ha passat una setmana i ja l’he oblidat per complet!

Ara però, El Nadal ja ha passat.  Els avets mig secs s’apilen a les voreres esperant convertir-se en un prestatge Lack, una prestatgeria Billy de l’IKEA o bé en els fulls dels apunts que llegiré en un futur molt i molt proper. Sé que passarà un temps fins que ens tornem a veure, estic segur que coneixeràs a altres que s’asseuran en les teves butaques i et gaudiran en la foscor. Però jo no et guardaré rancor, i si puc, ¡qué va a ser que si! faré una escapadeta i et vindré a veure. A tu i al intrèpid Dr. Jones.

Community: A falta de cine bones són series.

Ja fa un mes de l’últim escrit. Els dies passen i la única pantalla que s’il·lumina davant meu és la pantalla de l’ordinador. Les pel·lícules s’estrenen i cauen de la cartellera a la velocitat del “Turbo Boost” del Kit, gairebé sense ni tan sols tenir temps de dir “ Aquella la volia veure”. Així que esperant pacientment a que arribin temps millors, que per sort serà aviat, una escapadeta davant de la tele és l’únic que de moment puc permetre’m. Afortunadament, aquests temps d’estrès m’han ajudat a descobrir una petita gran joia en el fantàstic món de les series de televisió, i és que ja ho diu la dita: “no sólo de pan vive la torrija”.

Dintre de les series de televisió les propostes són infinites, però hi ha un tipus de series que exigeix molt poc i dona molt a canvi. Les comèdies televisives únicament demanen vint minuts setmanals, deixen de banda les trames complicades i els drames intensos i provoquen des d’un petit somriure a una gran riallada.  Comèdies com Cheers, Seinfeld, Frasier i Friends  (¡Qué tiempos aquellos!) van marcar a tota una generació, o dues, amb personatges entranyables, situacions delirants i, sobretot per ser la garantia de fer-te passar una estona enganxat a la pantalla sense més preocupació que la de passar una bona estona. Des de llavors moltes series han intentat agafar el relleu ( The Office, Scrubs, Curb Your Enthusiam, Two and a Half Men,...) la majoria amb més pena que gloria i, tot i que els últims anys algunes series s’havien autoproclamat triomfadores pel que fa al número de seguidors, per un amant d’aquelles velles però ben conservades glòries li resulta difícil trobar un producte a l’alçada. How you meet your mother és només una còpia actualitzada de Friends amb el problema afegit que el protagonisme no recau sobre tot el conjunt de personatges sinó només en un de sol. I Big Bang Theory, que peca del mateix, queda a l’alçada de les sabates si has vist The IT Crowd: anglesa, més original i mil vegades més freak. Ara bé, els últims dos anys dues series han despuntat sobre la resta: Modern Family i Community (sobretot!). Dos series molt diferents però amb una efectivitat semblant.

Modern Family és la sèrie que està acaparant l’atenció de la crítica americana i la que s’està emportant tots els premis, i la veritat, raons no li falten. Els seus creadors Cristopher Lloyd i Steven Levitan (guionistes d’altres series com Frasier) han sabut crear una sèrie coral on cada personatge té personalitat pròpia  ajuntant tres estereotips de models familiars actuals com són una parella heterosexual amb tres fills, una parella homosexual que acaba d’adoptar una nena i un home madur recentment casat amb una dona colombiana molt més jove que ell i  amb un nen pre adolescent, alhora tots formant part de la mateixa família. Tot i que són deu personatges i tres fils argumentals, els capítols de només vint minuts no es veuen perjudicats, sinó tot el contrari, cada personatge té els seus moments de protagonisme i el ritme argumental és trepidant. Una sèrie que renova el gènere de les comèdies familiars donant a les situacions quotidianes un aire fresc que omple els pulmons de somriures.

Community és un cas apart, la gran tapada d’aquest any és una sèrie diferent, tot i que també aporta un percentatge d’aire renovador és una tornada a les series grupals dels  anys vuitanta. És una sèrie captivadora de principi a fi. La premissa: un grup d’estudiants d’una universitat de segona o tercera fila que es coneix perquè un d’ells crea un grup d’estudi d’espanyol per lligar amb una noia. A partir d’aquí, originalitat al poder. Tot i que amb un començament una mica ranquejant, la sèrie millora a passes de gegant capítol a capítol servint-se d’estereotips per trencar-los quan li dona la gana, els personatges resulten entranyables, cadascun d’ells aporta una espurna diferent, menció especial per els personatges de l’Abed, Troy i Pierce, que aporten un aire freak surrealista meravellós. Situacions inversemblants, gags imaginatius, diàlegs molt aguts i els capítols homenatge ( a les pelis de zombis, espacials o de la màfia entre d’altres) són els punts forts d’una sèrie que no deixa mai de sorprendre. Hilarant a més no poder amb la que no hi ha dia que no paris de riure, l’única pega aguantar els dos o tres primers capítols, quan aquests passen ja no hi ha qui els aturi. Salvant molt les distàncies, hem recorda en certa manera a Joves, personatge amb personalitat pròpia que veuen en moltes ocasions de la improvisació i on no hi ha una situació que es pugui considerar “normal”. Impossible veure només un capítol cada vegada. IMPRESCINDIBLE!!!!!!

El Català en pantalla gran.

El Parlament de Catalunya va aprovar el mes de juny la Llei del Cinema Català. Aquesta llei preveu que, com a mínim la meitat de les còpies que s’exhibeixin en un cinema a Catalunya siguin produccions catalanes, o bé estiguin doblades o subtitulades en català. Des de llavors, les distribuïdores han mostrat el seu rebuig a la nova llei al·legant que els suposarà més costos, i una pèrdua d’espectadors significativa en un sector que està en crisi.

Les distribuïdores asseguren que el públic no demana ni cinema català, ni cinema en català. En canvi, el català està àmpliament representat en altres àmbits de la cultura com la literatura, el teatre i la música. I a més, diferents mitjans de comunicació com TV3 o RAC1 lideren els rànquings d’audiència. Llavors, si existeix una demanda de cultura en català, el cinema per què hauria de ser diferent? Encara que es tractés d’una falta de costum, estaríem parlant només d’una qüestió de temps. És possible que hi hagi gent que inicialment li costi veure cinema en català, però fa uns anys també podia semblar estrany veure la televisió o escoltar la ràdio, i ara és la cosa més normal del món. D’altra banda, aquesta polseguera que s’ha aixecat, s’ha produït justament un any on les produccions catalanes han estat més presents que mai en els palmarès dels festivals de cinema de l’Estat espanyol. A Màlaga, Herois es va emportar el premi del públic. A Sant Sebastià, Elisa K i Pa negre van ser guardonats. A Valladolid, La Mosquitera, i als passats premis Goya Maria Coll com a directora per Tres dies amb la família. En els festivals, una pel·lícula es premia per criteris de qualitat o perquè ha agradat al jurat. Aleshores, per què el públic que va al cinema ha de ser diferent? Si algú vol veure una pel·lícula serà perquè l’interessa i pensa que pot agradar-li. Amb dades a la mà, durant l’any 2009 el percentatge de còpies en català va representar el 2,9%, mentre que en castellà va significar el 97,1%. Per tant, potser no es tracta tant d’un problema de demanda sinó d’oferta. Si no puc trobar una pel·lícula en català, no puc escollir anar a veure-la.

En el cinema, trobem pel·lícules d’arreu del món i decidim pagar una entrada basant-nos en l’interès que ens desperta i no en l’idioma en el que està feta, sempre i quan la puguem entendre. Llavors, és comprensible donar igualtat d’oportunitats a les dues llengües oficials que conviuen en el nostres país i als espectadors que volen consumir cultura en la seva llengua.

The Social Network

Per sort o per desgracia, tot i que la ciència s’encaparri sempre en intentar-ho demostrar, dos i dos no sempre és igual a quatre. En el cinema, de vegades ens trobem una pel·lícula que ho té tot per ser una obra mestra, i al final, dos i dos no són quatre sinó menys. En aquest cas  de The Social Network el resultat tampoc ha estat el que havia de ser,  dos i dos de vegades poden sumar gairebé infinit.

Un dos d’aquesta senzilla operació matemàtica és sense cap mena de dubte el senyor David Fincher. Algú coneix alguna pel·lícula seva que baixi del notable? Fincher dota de caràcter a tot el que fa i aconsegueix un resultat impecable. Per sobre de tot, Fincher és un gran narrador d’històries i com a tal, és capaç d’enlluernar movent-se per diferents tipus d’històries. En aquest cas, una petita història de personatges amb tendència a la grandesa. Si a The Social Network Fincher és Deu, Aaron Sorkin és l’encarregat d’escriure els deu manaments. Sorkin, un guionista encimbellat en el món de la televisió que en cinema no havia tingut l’èxit esperat, excepte en algun cas aïllat (Algunos hombre buenos), aquí explota les seves virtuts al màxim. 

Agafat a la mà de Fincher, Sorkin crea la llum a partir d’un judici a tres bandes que utilitza de fil de coure per potenciar el que millor fa. Uns diàlegs prodigiosos que et mantenen lligat a una història i uns personatges freds, que tot i que no t’hi sentis identificat  i sàpigues o intueixis el final, no pots esperar el moment de veure el desenllaç. A més, la pel·lícula compta amb un repartiment molt encertat. Jesse Eisenberg, malgrat alguns projectes fallits, ja inclou a la seva filmografia títols com: Una historia de Brooklyn, Adventurland i Zombiesland. Andrew Garfield, el futur Spiderman, compleix amb la tasca de donar emotivitat a la pel·lícula. i Justin Timberlake resulta sorprenent. La banda sonora a càrrec de Trent Reznor és excel·lent, i la llista de cançons no es queda enrere. En definitiva, si existeix algun grup a Facebook amb el nom “Yo también creo que The Social Network és la mejor pel·lícula del año” digueu-m’ho per clicar el botó “ Me gusta” ja.

Nota: 9.0 

Trailer The Social Network

Buried: desenterrant Ryan Reynolds

Si algú et recomana una pel·lícula dient-te que l’argument tracta d’un tio que està enterrat, que només surt un actor, i que durant l’hora i mitja de duració l’acció no surt de dins del taüt, pots pensar que serà una pel·lícula difícil de veure, lenta i pesada. Res més allunyat de la realitat. Buried té un ritme trepidant, les situacions es van succeint gairebé sense descans aconseguint atrapar una sala de cinema dins d’una capsa de dos metres quadrats. L’angoixa traspassa la pantalla només acabar uns crèdits inicials magistrals, just en el moment en que la pantalla es queda en negre i només sentim la respiració del protagonista durant varis segons.

El protagonista universal de la pel·lícula és l’actor Ryan Reynolds, un actor que fins ara era quasi més conegut per ser el marit d’ Scarlett Johansson que per una filmografia mancada d’actuacions destacables. Aquí, l’actor canadenc demostra un savoir faire sorprenent sense el qual la pel·lícula perdría molts enters. Si poguéssim destacar un altre protagonista, sens dubte aquest sería el taüt. Gracies al treball de càmara i  fotografia aquest sembla expandir-se o encongir-se, semblar proper o inaccessible. Plans impossibles i una il·luminació construïda només a partir d’elements presents en escena, creen un clímax idoni que encisa fins al punt que, fins i tot, aconsegueix que t’empassis el truc de màgia “barato”del final.

PUNTUACIÓ: 7'5

Trailer BURIED.

Setembre, quan les "palomitas" es van convertir en crispetes

El mes de setembre per fi ha quedat enrere. Un mes llarg que ha deixat moltes escenes que només servien per omplir, però que també quedarà com el mes en el que vaig veure per primera vegada l’home que treballa fent de gos, la primera victòria per cinc a un o el mes en el què Leonor Waitling va passejar-se per dins del meu ordinador. Però sobretot quedarà per ser el mes de la meva partida cap el món de la comunicació i en el que les “palomitas” van convertir-se en crispetes.

El mes va començar amb la decepcionant “ Un pequeño cambio”. Una pel.lícula a la que se li demana poc i no et dóna res. Jo pensava que per etiquetar un llargmetratge com a comèdia havia de fer riure, però suposo que si surt Jennifer Aniston fent el mateix de sempre és suficient. Si a més a més Jason Bateman no encaixa en el paper, Jeff Goldblum (el paio de la mosca que mai més a fet res de bo) es passa la peli pensant en quan li donaran el xec per marxar corrents a la seva mansió, el nen acaba sent un pesat i el final és una enganyifa. Què més es pot demanar!.

Com a mínim una cosa m’ha ensenyat. No tornaré a veure mai una pel.lícula que es promocioni dient “de los creadores de”. Hauria d’existir un onzè manament que digues: No utilitzaràs el nom de Juno i La petita Sunshine en va.

La setmana següent s’estrenava “Conocerás a l’hombre de tus sueños” i com qualsevol pel.lícula de Woody Alln era una cita obligada. Ai quins records aquell 21 de gener en el que omplia per primera vegada el blog. I quins records de “Si la cosa funciona” l’última peli bona de Mr. Allen encara ara.

He sentit a molts llocs que és una decepció per què gairebé no fa riure. En la meva opinió aquí no resideix el problema. Com és una pel.lícula de Woody Allèn es sobreentén que és una comèdia i no té per què ser així. El problema, per mi, està en què els actors no estan a l’alçada i com a conseqüència els personatges t’acaben donant igual, les situacions no resulten versemblants i  és molt difícil identificar-se. La veritat és que no esperava menys d’una pel.lícula amb Anthony “cara pal” Hopkins i Antonio “cansino” Banderas, però és una llàstima que contagiïn a la gran Noami Watts i companyia i s’acabi fent un llargmetratge llarg fins l’infinit.

Si amb “Un pequeño Cambio” hauria d’existir un onzè manament, Amb el gran Woody només ens queda resar per què tingui més guions de fa trenta anys amagats en algun calaix.

El mes de setembre semblava un camí a l’infern, i la següent estació una partida a la ruleta russa. Archero Mañas signa “Todo Lo que tu quieras”, una aposta arriscada que s’ha emportat mil garrotades de la crítica. El director de “El bola” i “Noviembre“ bé és mereixia una oportunitat. La moneda donava voltes cada vegada més a poc a poc fins que va aturar-se i... Bingo! Va sortir cara! Una història senzilla que no simple, que entreté i emociona. Somriures amargs i llàgrimes dolces són uns companys de viatge comuns a les obres del director madrileny i aquí no podia  ser una excepció.

He sentit que la pel·lícula cau en el ridícul, i és cert que hi ha moments en què el ratlla. Però igualment cert és què se’n surt amb molta elegància. S’ha de tenir en compte que un dels temes que és tracten és la imposició de l’amor propi o l’amor als altres per sobre del ridícul, i això és el que aconsegueix en si mateixa. Sobretot gràcies a uns actors que estan magnífics. Juan Diego Botto i Jose Luis Gómez són peces claus que doten de força i credibilitat a una història tan atrevida i valenta. Ja ho diu el refrany, Més val un director valent mort què un covard viu.

El setembre que fa uns dies semblava no tenir solució anava agafant un gir inesperat. Un gir  que podia canviar definitivament la meva ratxa i “Carancho”m’ho va confirmar. Una pel.lícula estranya, amb uns quinze minuts inicials enigmàtics que desemboquen en una escena crua com poques, obrint-nos els ulls i situant-nos d’un cop de martell en la història que se’ns acaba de descobrir. Tot i tenir un final una mica previsible, el camí gris  i dur, tant per imatges com per rerefons, resulta inesperadament gratificant. La parella protagonista Darín-Gusman transmet molta química recolzats en un bon guió, una grata banda sonora i una fotografia en ocasions exquisida.

La millor manera d’explicar una ratxa, com no, és a partir del futbol. A vegades, fins i tot els millors davanters del món estan diversos partits sense marcar, xuten i xuten fallant ocasions de gol sense aconseguir que la pilota entri dins de la porteria ni una sola vegada. En aquests casos es diu que només fa falta un gol, encara que sigui marcant-lo de rebot i amb el cul,  per fer canviar la sort. “Todo Lo que tu quieras” va ser el meu gol amb el cul, i ara m’espera un mes d’octubre on entraran de xilena i per l’esquadra.“Buried”, “Machete”, “Gru mi villano favorito”, “la red social”, “èxit througt the gift shop” i sobretot el festival de Sitges, m’esperen en un mes d’octubre que es preveu sensacional!